dimarts, 25 d'abril de 2006
> Dies de construcció
Aquest era un país on els paisatges variaven ben lentament, i només allí on hi havia la gran capital, hom preveia certa rapidesa en els canvis. Ara el ciutadans viuen amb desassossec qualsevol cosa que es relacioni amb la construcció
tribuna
JOSEP MARIA UYÀ..
Ja fa dies que el ciutadà normal viu intranquil, fins i tot amb un cert desassossec, qualsevol cosa que es relacioni amb la construcció. Aquest era un país on els paisatges variaven ben lentament, i només allí on hi havia la gran capital, hom preveia certa rapidesa en els canvis. Però un cop s’arribava al poble, aquest era el mateix generació a generació. I la major part del territori era poble. Ja a partir del 1900 dins el pla de Barcelona, i als anys seixanta al Baix Llobregat, al Barcelonès, al Maresme i als dos vallès, el deplegament constructiu va ser ràpid i manifest, i en la perifèria d’aquesta «marca» urbana, caòtica. La crisi dels setanta del segle passat va fer creure momentàniament que la taca urbana s’havia parat. Però no era així, ja que tota la Costa Brava i importants zones de la Costa Daurada anaven creixent de manera sistemàtica. En molts llocs, els municipis feien ja una sola trama. Amb els primers ajuntaments democràtics i la nova gestió de la Generalitat, l’urbanisme pren un impuls emblemàtic, ja que suposa per als governants la necessitat i el deure de mostrar obra feta, i, en molts casos, de reparar l’obra mal feta. Ens trobem, per tant, a finals dels noranta, amb un desenvolupament urbanístic molt extens, on cal sumar-hi dos efectes menja territori: la proliferació de polígons industrials, i l’oferta de les cases aparellades que ara una classe mitjana amb capacitat per endeutar-se, ja pot i pensa comprar. Dues noves realitats En tombar de segle, es confirmen plenament dues realitats més: una, el reompliment dels barris antics que la classe mitjana està deixant, amb la sang nova de la immigració, i l’arribada d’un comprador inesperat: el jubilat europeu amb poder adquisitiu. Aquestes dues realitats, complementades fins i tot per l’adquisició d’habitatge per part d’estrangers treballadors que volen venir a viure aquí, o que s’hi compren la segona residència, empesos per la possibilitat que els ofereixen les companyies aèries de baix preu, més tots els fenòmens esmentats amb relació als ajuntaments i al creixement econòmic, ens han portat i ens tenen en una situació complicada. Tan complicada que hi ha pobles sencers, fins ara oasis rurals, que temen veure’s literalment engolits per les noves construccions que es proposen. Això, que ja va passar a la franja costanera, on ara, per cert, l’administració mira de salvar el que gairebé és insalvable, comença a passar als pobles de l’interior. A l’Empordà, sembla que els intents de construcció massiva es podran controlar, però més a l’interior, i a prop de les capitals, més enllà de Barcelona, la fúria constructora, sovint de la mà d’una altíssima dosi de fúria especulativa, nega i amenaça de negar desenes de pobles.Valls com la Cerdanya o la Val d’Aran, o la vall d’Àneu, al Pirineu, pobles propers al delta de l’Ebre, altres de l’interior de Tarragona, o pobles de l’anomenada tercera corona metropolitana, com Castellar del Vallès, i els voltants de Girona, es troben ja en fase de total urbanització. Més al sud, a les terres de l’Alcoià, assisteixen estupefactes a la invasió de promotors que, no trobant ja terrenys a la costa, enfilen Villena amunt, i envaeixen pobles com Bidar, Camp de Mirra o Beneixama, fins ara perduts en el mapa, per vendre-hi cases amb camp de golf a jubilats anglesos, que, quan siguin prous, obriran bars només per a anglesos, i pagaran tots els impostos a Anglaterra mentre es fan curar els seus mals a la Seguretat Social espanyola, gratis. I encara, si baixem més al sud, Múrcia, Almeria i tota la costa andalusa, el despropòsit és aberrant. Allí se li ha obert, a la justícia, una feina complexa. I el mal és que tot plegat neix de la necessitat financera dels ajuntaments, necessitat que es dóna la mà amb el blanqueig de diner a causa de l’entrada de l’euro, l’empenta econòmica que procura la construcció, i l’arribada massiva tant de pobres com de rics a viure o a estar-se en aquests país. I això saben com se’n diu? Doncs morir d’èxit. Heus aquí la paradoxa. Sempre, és clar, que el diner corri. Perquè quan aquest diner marxi, o no es puguin pagar les hipoteques, o ningú vulgui comprar, no sé si ens serviran de res tantes cases buides i tants carrers plens de papers voleiant contra un vent sec, procedent del desert que avança.
|
