El conseller primer, Josep Bargalló, acaba de publicar un llibre que es titula Una pàtria sòlida en el temps. El primer capítol comença amb aquestes paraules: «A mitjan desembre de 2003, vaig anar un cap de setmana a Olot amb la Montse.» El país és realment tan petit, tan de mesura familiar, i és tan cert que ens hi coneixem tots, que tot un conseller primer del govern parla de «la Montse» i dóna per fet que tothom sabrà que es tracta de la seva dona. I si algú no ho sabia, llavors mateix considerarà fetes les presentacions. El conseller hauria pogut dir directament «vaig anar a Olot amb la meva dona», però «la meva dona» ja no ho diu ningú, avui, perquè conté un possessiu de subsidiarietat i perquè ara es porta l’ambigüitat parental i tot són companys i companyes i parelles.

Per què és important que «a mitjan desembre de 2003» l’actual conseller primer visités Olot amb la Montse? Ho diu tot seguit: «La Garrotxa era l’única comarca catalana que no coneixia i aquell mateix cap de setmana, el diumenge 14, se signava el Pacte del Tinell.» Un natural de la Garrotxa que es pensi que el Montsacopa és l’arruga primera de Catalunya segurament trobarà esgarrifós que un futur conseller de la Generalitat no hagués visitat mai la seva comarca. El que resulta de debò sorprenent és que a Bargalló només li quedés aquesta comarca per conèixer. Bargalló és del sud, de Torredembarra, comarques tarragonines. La resistència de la gent del sud a desplaçar-se al nord només és comparable a la que presenten els habitants del nord per acostar-se al sud. Som un país dividit encara entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella, i el Llobregat dibuixa, passats els segles, una frontera potentíssima. Del Llobregat en amunt, la gent contempla els Pirineus i hi va així que pot. Del Llobregat en avall, els indígenes miren l’Ebre. Quants habitants de la Garrotxa no tenen pendent una visita a la Terra Alta o a Ulldecona.

El llibre de Bargalló pren el títol d’uns versos de Vicent Andrés Estellés. No de Maragall, Espriu, Pere Quart, Martí Pol, els «de sempre». Del poeta de Burjassot. Un topònim, Burjassot, que els habitants de la Catalunya Vella troben lleig i i difícil de pronunciar i que no saben situar en el mapa. Burjassot és prop de València. La Catalunya nova mira València i hi troba afinitats. La Catalunya Vella, si la mira, no l’entén de res. «Vaig triar Andrés i Estellés —va explicar Bargalló el dia de la presentació del llibre— perquè és un poeta contundent.»

Josep-Lluís Carod-Rovira, Ernest Benach, Josep Bargalló... Gent contundent i expeditiva del sud que en dos anys de tenir vara alta al govern de la Generalitat ha generat un embull mental a totes les persones que fins ara posseïen de la política catalana una imatge de país carolingi, empordanès i de Ferran Adrià. Els grans líders d’ERC són barrocs, castellers, de correbous, de mà de morter, de calçots menjats amb pitet. La gent de la Catalunya Vella observa l’absència de corbata en el pit de Bargalló i recorre a les grans tesis del marxisme i l’obrerisme per explicar-s’ho. Bargalló no és que no porti corbata per espaterrar la gent del Liceu. No la porta per no tacar-se-la i per si és cridat a fer pinya en un castell. El president Maragall, amb casa a Sant Gervasi, Barcelona, i segona residència a Rupià, l’Empordà, justifica les crisis de govern dient que en el país hi ha un dèficit de la cultura de la coalició. Massa complicat, president, massa de manual. Al govern hi ha la Catalunya Vella asseguda a la mateixa taula de la Catalunya Nova i uns volen menjar amb forquilla i ganivet i els altres ho volen fer directament amb els dits.

La Montse que aquell dia de 2003 va acompanyar en Josep a Olot és la Montserrat Palau, professora a la Universitat Rovira i Virgili. Fa uns anys va ser centre de polèmica perquè va declarar que Josep Pla era un escriptor descriptiu «pesat i avorrit» i que ella preferia donar a llegir als seus alumnes les proses d’Artur Bladé Desumvila. Bladé Desumvila: gran escriptor de les terres de l’Ebre. Josep Pla, «pagès sofisticat per la cultura», com ell mateix es va definir, és el prototipus de català nascut en terres molt antigues, molt assentades, molt pentinades per les actes notarials. Va fer alguna guia de Catalunya però la veritat és que així que havia travessat la Diagonal de Barcelona en sentit Llobregat se sentia mig perdut i les planes que escrivia eren ràpides i com de compromís. Es comprèn que Bladé tingui més interès per a uns alumnes que volen entendre el país bonyegut, templer i de formació recent en què viuen.

El llibre del conseller primer acaba amb un capítol d’agraïments que sembla que no s’hagi d’acabar mai. Hi surten companys de partit, de govern, de Departament. Quan sembla que ja ha acabat, estén les gràcies als «administratius i administratives, conserges i personal de protocol i seguretat.» Un altre que no fos Bargalló ni fos d’ERC i que tingués un sentit afinat de la jerarquia no inclouria els subalterns en un llibre seu de reflexió política o filosòfica. Però és que els castellers saben la importància de la pinya, i que la pinya que sosté l’estructura tremoladissa és a sota, al sud.