Unes quantes setmanes abans que les corts valencianes aprovessin el seu flamant estatut d’autonomia, al cinema Albatros de València va estrenar-se el documental de Llorenç Soler titulat Del roig al blau. Soler volia titular inicialment la seva pel·lícula com La paella valenciana i convertir-la en una variant de La pelota basca, de Julio Medem, centrada en la realitat del País Valencià.

La pel·lícula, però, es va quedar amb un títol més simbòlic que intenta definir la trajectòria que el País Valencià va viure al llarg de la transició, des del roig encès que cantava Raimon fins al blau que varen afegir a la senyera i que amb el temps s’ha convertit en símbol d’una determinada política.

Del roig al blau parteix del desig de comprendre quines han estat les raons de l’evolució que ha dut el País Valencià a convertir-se en un reducte anticatalanista, a transformar la política en la reivindicació d’unes falses essències basades en un cert folklorisme tronat i a alterar la pròpia història en benefici d’uns determinats preceptes que han acabat convertint el país en refugi d’un determinat espanyolisme.

El treball que ha decidit dur a terme Llorenç Soler parteix d’un any de recerca, en el punt de partida hi ha un text carismàtic, Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, i en el trajecte final hi ha una discussió absurda: el desig de convertir el valencià en llengua pròpia desvinculant-la del català.

La pel·lícula de Llorenç Soler contrasta opinions per tal de forjar un discurs que acaba generant perplexitat i demostra que pel camí de la normalització democràtica moltes coses varen acabar perdent-se.

Sant Vicenç del Raspeig, situada al costat d’Alacant, s’ha convertit en la seva ciutat dormitori. Una dona gran ha viscut una bona part de la seva vida en una casa del poble, allà ha assumit la tragèdia de la soledat que ha acabat comportant la seva viduïtat i ha acabat passant alguns moments de felicitat al costat de la seva néta.

La venda de la casa vella i la seva nova ubicació a l’interior d’un pis és el pretext d’un altre documental provinent del País Valencià, La casa de mi abuela, d’Adan Aliaga, que ha acabat convertint-se en una de les sorpreses de la temporada i en una petita pel·lícula de referència.

La casa de mi abuela va ser presentada al festival de Sant Sebastià, on la varen relegar a una petita secció paral·lela. Poc temps després, va ser presentada a Amsterdam, a un dels festivals més prestigiosos del món.

Allà va guanyar el premi Joris Ivens al millor documental i va començar una carrera internacional marcada pel reconeixement progressiu. Ara, finalment s’estrena a les pantalles.

La casa de mi abuela parteix de la construcció d’un retrat humà. L’univers que retrata Aliaga és el d’una intimitat, fixant-se sobretot en els detalls que conformen una quotidianitat, puntuats a vegades amb certa tendresa i altres amb un acurat sentit de l’humor.

Així, els millors moments són els que ens mostren la dona en el seu univers, queixant-se perquè la televisió no funciona i no tindrà ningú que li farà companyia o arreglant-se els ulls de poll dels peus.

Pel que fa a l’estil, Del roig al blau i La casa de mi abuela tenen poques coses en comú, però tots dos documentals fan un retrat del País Valencià, sigui des de l’esfera política o des de l’esfera íntima. Per altra banda, tots dos busquen unes veus i un públic que els plebisciti.