Som presoners de la sobreactuació. Fa temps que tot això és una enorme exageració: de l’oasi català hem passat al Dragon Khan quan no som ni una cosa ni l’altra. Al famós oasi destacaven unes formes florentines que semblaven indicar que no es movia ni un bri d’aire. Ara, en canvi, govern i oposició estan a mata-degolla per qualsevol cosa, tant que diries que som el pitjor país del món, el que té més problemes i està més fotut.

Per exemple, el cas de les cartes d’Esquerra a alguns funcionaris de la Generalitat. La dimensió real del fet, tal com la veig jo, és infinitament més petita que aquest xou en el qual estem embarcats. No dic que no siga important: dic que no n’hi ha per tant; que s’està estirant en excés.

Ep!, de la mateixa manera que era una exageració desmesurada tot allò del tres per cent de les obres públiques per a CiU que es va esbombar amb tanta alegria com irresponsabilitat per alguns periodistes i polítics –o ambdues coses–. Em sap molt greu, però darrerament ens estem acostumant a viure presumptes escàndols majúsculs per coses, importants i que cal resoldre, sí, però que no són el que volen que semble. I tanta tensió extremada em sembla irresponsable, perillosa i gens útil. Vist com es desinflen, un rere l’altre, temes que van posar el país a un pas de l’atac de nervis.