El Pícnic Jazz de Vallparadís és la cita més esperada del Festival de Jazz Terrassa, però no precisament pels aficionats i els fidels d’aquest gènere que sempre s’ha caracteritzat per oferir les millors actuacions en ambients molt més reduïts, íntims i, fins que no va entrar en vigor la nova llei del tabac, més irrespirables. Vallparadís és la cita de les famílies senceres, de retrobaments amb aquella gent que feia molt temps que no veiem, de les càmeres de fotos i les de filmar, d’estovalles de quadres, mantes, carmanyoles, entrepans i neveres portàtils plenes a vessar, de les primeres cremes protectores solars, de migdiades de dues hores, de lectura de diaris a fons i de llargues cues per poder adquirir una beguda... I tot amb un aire que és una barreja de cert botellón legal i de jornada de pixapins. Això és, segurament, el que fa del Pícnic Jazz un espectacle únic, en què el que menys importa, a excepció d’alguna minoria, és el que està sonant pels altaveus.

Però precisament els grups que es programen any rere any al pulmó verd de Terrassa són els fils conductors d’aquest èxit d’assistència. Començant pels mítics grups La Locomotora Negra i La Vella Dixieland, protagonitzant la seva particular Batalla de swing, i acabant amb el trio serbi liderat per Ana Popovic i després pel grup d’Eric Sardinas i el seu rock i blues més estripat i efectista amb presència de foc a l’escenari. Un tipus de música que entra molt bé a tot el públic i que, fins i tot, anima part de la concurrència a moure’s. Per a qui l’objectiu era passar el dia a Vallparadís és, senzillament, un tipus de música que acompanya i no molesta.

Els organitzadors destaquen de l’edició d’aquest any que no s’han produït aglomeracions per accedir a la zona dels concerts, a la confluència entre el torrent de les Bruixes i el torrent Monner, ni als accessos al parc. El públic, com explica la portaveu de Jazz Terrassa, Susanna Carmona, es va repartir més per tot l’espai entre el passeig 22 de Juliol i el pont de l’avinguda Jacquard i no es va concentrar tant a la zona del davant de l’escenari. També hi va haver més oferta de restauració i no es van produir les cues d’anteriors edicions. Any rere any l’organització va polint alguns detalls per garantir-ne l’èxit. I també hi aporta novetats, com la del concurs fotogràfic, en què es van registrar més de 100 inscripcions i que «vam haver de tancar perquè s’havien exhaurit tots els obsequis».

Enguany el Pícnic Jazz també es va aprofitar com a excel·lent plataforma per a la reivindicació. En primer lloc, per demanar que el jove terrassenc Franki no ingressi a la presó condemnat per ultratge a la bandera espanyola –es van penjar diverses pancartes als ponts del parc i es van recollir signatures, entre elles la de l’actor Joel Joan–, i també per donar suport, a través de Ràdio Swing, als companys de professió de Ràdio 4, la primera pública en català, en perill d’extinció per la llei de reforma de Ràdio Televisió Espanyola.