El que havia de ser un debat amb els experts Josep Maria Terricabras, Ramon Tremosa, Isidor Marí i Eva Pons per «donar eines als ciutadans per poder prendre una decisió responsable a l’hora de votar en el referèndum» –així ho deia el programa– va convertir-se directament en el primer acte de la campanya del referèndum. Ningú va demanar explícitament el no, però tots els arguments que van donar els ponents, sobre aspectes com ara el finançament i la llengua no convidaven a votar cap altra cosa. I Porta va ser el més suau. Va aclarir que no diran ara «si sí o si no», però ja va donar l’Estatut per perdut, afirmant que «no s’acaba el món» i demanant que no es caigui «en el desànim» i es continuï «la lluita». «El país es mou i tenim futur», va dir.

Tremosa, professor de teoria econòmica de la Universitat de Barcelona, va ser contundent: «No es pot dir en cap cas que l’Estatut ens doti d’un nou model de finançament», tampoc «no garanteix ni de bon tros que rebem més diners, en tot cas dependrà del govern de torn que hi hagi a l’Estat» i «no ens blinda d’una majoria». «Els pobres de les regions riques finançaran els rics de les regions pobres», va alertar Tremosa. El filòsof Terricabras va criticar que no s’hagi aprofitat «el màxim moment de sintonia dels últims trenta anys» entre els partits i entre els polítics i el poble –referint-se al text aprovat pel 90% del Parlament el 30 de setembre, «una data d’esclat polític nacional». I va queixar-se que el resultat final «no fa honor al Parlament, ni al poble» de Catalunya. Marí, sociolingüista, va denunciar «la lectura immobilista de la Constitució i la interpretació curiosa de l’Espanya plural que s’ha fet», i va lamentar que «aquesta Espanya no podrà ser mai la nostra». I Pons, professora de dret constitucional de la UB, va parlar d’una «tisorada significativa» i va condemnar que el text hagi quedat ple de «limitacions i cauteles innecessàries». El públic que omplia l’aula magna de la UB va reaccionar amb expressions de sorpresa –es va sentit més d’un «oooh! general– i fins i tot amb rialles d’incredulitat davant les retallades explicades pels experts. Va ser ben present, perquè es va evocar diverses vegades en l’hora i mitja de debat, que el 18 de febrer desenes de milers de catalans van sortir al carrer al crit de «Som una nació i tenim dret de decidir!»