El 29 de gener de 1716, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consejo de Castilla, va enviar un informe als corregidors del Principat de Catalunya. Començava dient: «[...] se podria prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel País» i més endavant, recomanava: «Pero como a cada nacion parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y mas quando el genio de la Nacion como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su Pais, y por esto parece conbeniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Bé, ha costat vora tres-cents anys però ho han aconseguit.

El curiós de tot plegat –a part que fa tres segles els borbònics ens reconeixien com a nació– és que han estat els mateixos catalans els que han fet la feina bruta. Sobretot els botiflers, renegant dels seus orígens, com Francesc Ametller i Perer, jutge de l’Audiència, el 1716, o Manuel Planas i Casals, president de la Diputació de Barcelona, el 1884, o Josep Bertran i Musitu, espia del general Franco, o ciutadans de Catalunya que tots coneixem. La llista és llarga. Val a dir que els ocupants posaren tota la carn a la graella: el 1714, l’ocupació militar de Catalunya es recolzà en uns 35.000 soldats (un soldat per cada 25 habitants) però l’«efecto» programat per Villalpando costà segles assolir-lo. Ben entrat el segle XX bona part dels habitants de tot el territori (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) desconeixien la llengua castellana. Maria Maxenchs, una àvia de Prats de Rei, m’explicà fa uns anys que per allà els anys vint del segle passat un bon home que passava pel poble de tant en tant per arreglar paraigües i cassoles parlava una llengua forastera, el castellà; aquest fet exòtic féu que fos conegut com «el belga». Fa setanta anys tan sols, a la gent del poble pla, el castellà els sonava si fa o no fa com el suahili. I no exagero. L’anècdota de l’àvia de Prats és ben eloqüent.

Caldria preguntar-nos què ha passat si el fet que avui dia, aquí, gairebé tothom tingui coneixement de la llengua castellana ha estat per pròpia voluntat. Tots sabem que no ha estat pas així. Quaranta anys d’una dictadura genocida amb la prohibició del català i la imposició del castellà a l’administració, a l’escola, la premsa, la ràdio i la televisió, amb l’afegit d’una onada immigratòria excepcional provinent en gran part de terres de parla castellana i astutament utilitzada pel règim com a quinta columna, van portar als resultats tan anhelats per la corona espanyola tres-cents anys abans. Aquesta és la realitat, i tan contents. L’indignant és que a més hi ha qui ens vol entaforar que el castellà és la llengua pròpia de Catalunya.

Per què se’ns imposa el deure de saber una llengua que –encara que sigui parlada per molts dels que han vingut aquí al nostre país– no és la llengua pròpia de Catalunya i no deixa de ser una llengua forastera com ho són l’amazic o el gallec? Tot el respecte per les llengües parlades a Catalunya i arreu, però l’única llengua pròpia, aquí, és el català. Cal tenir-ho ben clar. El fet que molts catalans parlem altres llengües és perquè ens agrada comunicar-nos i anar pel món, però mai perquè se’ns imposin. A Bèlgica i a Suïssa, dos estats europeus ben moderns, ningú està obligat a conèixer una altra llengua (el francès, l’alemany, etc.) de les que es parlen en altres indrets del seu estat si no vol. Per què nosaltres sí? Potser és que no som ni tan moderns ni tan europeus. Ve-t’ho aquí.

El líder del PP (el nom del qual no vull recordar) ha tingut el cinisme delirant de dir que, a Catalunya, el castellà està ara com el català sota el franquisme. I tots els nostres responsables polítics s’han apressat ha recordar que el castellà és oficial a Catalunya i que, sortosament, té molt bona salut. El bilingüisme, primer pas per a la desaparició de la llengua més dèbil, està servit. L’enyorat Francesc Ferrer i Gironès, dins la seva admirable batalla per la recuperació de la dignitat col·lectiva, en el seu llibre La persecució política de la llengua catalana, ens recordava una frase d’en Valentí Almirall a Lo Catalanisme: «El signe de l’esclau és haver de parlar la llengua de l’amo, i nosaltres portem aquest estigma al damunt». Quanta raó tenies, estimat Francesc!