Des de fa setmanes, hi havia rumors d’una possible treva d’ETA. Ahir, es van fer realitat amb un comunicat d’ETA en què proclamava un alto el foc permanent a partir de divendres. Alto el foc permanent, perquè, després de l’experiència de 1998-99, una treva indefinida hauria estat inacceptable pel govern de Rodríguez Zapatero. El comunicat fou llegit en euskara i castellà, amb l’objectiu evident de donar una «versió oficial» que no fos objecte de possibles interpretacions. A les dues hores de fer-se públic, apareixien pasquins en les parets dels carrers d’Euskadi amb la reproducció escrita del text.

Les accions judicials de les últimes setmanes –legals però inoportunes– van estar a punt de fer trontollar el procés que s’inicià ahir. El coratge de Jesús Eguiguren i de Patxi López defensant Arnaldo Otegi com a interlocutor pot haver estat decisiu per retornar la confiança. Un procés que té les seves fites més significatives en la declaració d’Anoeta d’Arnaldo Otegi del novembre del 2004, en què l’esquerra abertzale apostava clarament per les vies polítiques, i en la declaració institucional del Parlament espanyol del maig del 2005, impulsada pel PSOE, en què, recollint literalment el Pacte d’Ajuria Enea, autoritzava el govern a emprendre un procés de negociació un cop ETA renunciés a la violència. Es podrà objectar que en el comunicat ETA no parla literalment de deixar les armes, però cal tenir prou visió de futur per entendre que en la resolució de conflictes un «alto el foc permanent» suposa la renúncia a continuar utilitzant les armes.

La notícia ha estat rebuda amb emoció i esperança a tot arreu i, especialment, a Euskadi. S’obre ara un camí que serà llarg i difícil de transitar. En un balanç fet en calent i en espera de l’anunciat segon comunicat d’ETA, es poden apuntar algunes qüestions clau que han incidit en el procés i les passes que, amb prudència, perquè la lògica d’una organització armada no és la mateixa de l’estat de dret i democràtic, caldria fer a partir d’ara.

En primer lloc, alguns dirigents de l’esquerra abertzale creuen des de fa anys –en alguns casos, des de la ruptura de la treva de 1999– que la lluita armada s’havia convertit en l’obstacle més seriós per a la construcció nacional d’Euskadi. Després dels atemptats de l’11-M del 2004, això era evident àdhuc entre membres del nucli dur d’ETA.

En segon lloc, l’arribada al poder de José Luis Rodríguez Zapatero obria una oportunitat única per intentar abordar el procés de pau en unes condicions que mai es donarien amb un govern del Partit Popular. La seva posició sobre el caràcter plurinacional de l’Estat i les velades promeses d’encaminar-se cap a un Estat de model federal semblaven possibilitar abordar els aspectes polítics del conflicte dintre del marc de l’estat de dret i democràtic.

És veritat que, en les darreres setmanes, la forma amb què es va dur la negociació de l’Estatut de Catalunya aixecà una ombra de sospita i desconfiança en l’esquerra abertzale, que ha tingut com a conseqüència endarrerir l’inici d’un procés que semblava madur uns mesos abans. En tercer lloc, el convenciment de Batasuna que no hi havia sortida sense comptar amb els socialistes i que el procés no es podia dur a terme prescindint de la meitat de la població d’Euskadi. D’aquí el fracàs de l’Acord de Lizarra (setembre de 1998) i del pla Ibarretxe.

Comença ara el compte enrere. En certa mesura, el comunicat d’ETA deixa la pilota en el camp del govern. Les declaracions del fiscal general de l’Estat, Cándido Conde-Pumpido, van en el bon camí. Cal ara gestionar bé els ritmes del procés i evitar que es malmeti: aproximació de presos, refundació i legalització de l’esquerra abertzale, constitució d’una mesa de partits per afrontar els aspectes polítics del conflicte, i, en el seu moment, que no serà immediat i sempre que el procés sigui irreversible, aplicar les mesures necessàries per tractar la situació dels presos.

Tot plegat, caldrà fer-ho amb prudència i sense oblidar el reconeixement que es mereixen les víctimes, que, en cap cas, poden ser el furgó de cua d’aquest procés. Tanmateix, i pensant no només en les víctimes d’ahir, sinó en les possibles víctimes de demà, cal tenir prou coratge i decisió per fer el procés irreversible. L’oposició –mancada de sentit d’estat d’una manera alarmant– no ajudarà. Serà el seu problema a l’hora d’explicar-ho a la ciutadania.