És clar, els catalans veiem aquesta falla, amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Pasqual Maragall fent de ninots d’un ventríloc i «torracollons» José Luis Rodríguez Zapatero i la imatge no ens agrada gens. La broma només l’acceptem si prové de nosaltres. Nosaltres ens entenem. Els altres ens fereixen la susceptibilitat, sobretot si són valencians.

Quan la falla hagi cremat aquesta nit, s’encetarà una nova setmana decisiva per a l’Estatut. Dimarts s’han de decidir moltes coses, gairebé definitives. Si no és així, el referèndum del juny s’endarrerirà a la tardor. Dirà «sí» Carod perquè Zapatero ho digui?

Avui, Sant Josep, és dia de falles a València. Vostès han baixat mai a València per falles? Jo, mai. No conec tampoc ningú que ho hagi fet, entre el meu cercle d’amistats. Conec, en canvi, un nombre important de gent que ha anat, per exemple, a Pamplona quan és San Fermín i a ciutats importants del País Basc quan celebren setmanes grans. La tendència dels catalans, de certs catalans, a enfocar el cotxe cap a Euskadi i «províncies limítrofes» quan de viatjar es tracta té molta potència. Anar cap avall, travessar l’Ebre, en té molta menys.

Als catalans, a certs catalans, les falles no els agraden gens. No les han vistes mai i parlen de referències visuals, però ja en tenen prou: no els agraden gens. Les consideren xarones, de mal gust, no les comprenen. No comprenen aquells ninots pintats amb blaus i vermells cridaners ni l’humor moltes vegades estripat i sempre evident que els ninots i la construcció de la falla contenen. Davant d’aquelles nenes i senyores vestides amb enagos i pentinades com la Dama d’Elx que contemplen l’espectacle des del balcó del bufat ajuntament de València, els catalans, certs catalans, senten una mena de desagradable picor a les cames, a l’arrel dels cabells i a l’esperit.

Del que parlem, en el fons, és del sentiment de superioritat que els catalans, la majoria de catalans, projectem per damunt dels valencians. D’aquí vénen tots els mals i totes les incomprensions. El català baixa a València, quan ho fa, amb posat fatxenda i disposat a donar lliçons. Lliçons de tot tipus: de política, de llengua, d’art, de música, d’història... Sobretot de llengua: això que parleu no és valencià sinó que és català, això que dieu així ho hauríeu de dir d’aquesta altra manera, hauríeu d’utilitzar l’idioma amb més intensitat... Aquestes observacions i aquestes actituds empipen i ofenen molt el qui les rep i només fa falta que hi hagi algú que arreplegui aquest malestar i li doni contingut polític perquè l’escissió de l’antic parentesc sigui un fet. Com a diplomàtics, els catalans som un desastre.

Els mitjans de comunicació catalans, a més, sempre parlen de València quan hi ha males notícies. En altres llocs del món l’herba creix, les flors fan olor i la gent menja amb ganivet i forquilla. A València no sé què passa que tot va a l’inrevés i tot deprimeix i posa de mal humor, Aquest any s’ha exercit censura en algunes falles. Després la censura s’ha aixecat però això últim no ha estat notícia.

El dia que «baixem» a València de la mateixa manera que «pugem» a San Fermín o a Amsterdam i encara amb més humilitat i amabilitat potser haurem posat la primeríssima pedra a això que en diem Països Catalans.