La literatura catalana acaba de perdre un altre dels seus actius. Aquest cop ha estat de la mà de l’escriptora Olga Xirinacs, qui ha decidit escriure la seva pròxima novel·la en castellà, tot desertant —permeteu-me la paraula— de la llengua i de la literatura que li són pròpies. Els arguments són d’aquells ja reciclats d’anteriors col·legues seus que l’han precedit en l’aventura, i que es concreten en tenir un major ressò i augmentar el públic lector, cosa que la majoria d’escriptors de les literatures normals aconsegueixen amb les traduccions, sense necessitat, per exemple, d’escriure en xinès.

També veig que hi ha una mica de despit per sentir-se menystinguda per les institucions del país i les grans editorials (ai, vanitat de vanitats!). En fi, excuses que sovint només amaguen arguments de tipus econòmic que, entre nosaltres, semblen justificar-ho tot.

No negaré que m’ha sorprès aquesta decisió en una escriptora ja d’edat vaticana, en què la majoria dels mortals miren, des dels pavellons d’hivern, de recollir els fruits de la seva vida, tot i que m’admira aquesta capacitat d’abordar noves aventures prop de l’estació Tèrminus.

En fi, que li vagi bé, tot i que em sembla que els escriptors Ferran Torrent i Maria de la Pau Janer, precedents il·lustres, fora de la flamarada inicial, no els ha anat tan bé com es prometien i és que em penso que, fora de les nostres fronteres, Roma no paga els traïdors.