«Vaig decidir apuntar-me al curs perquè tota la resta d’alumnes també eren gitanes», confessa Montserrat Garcia, de 33 anys, una de les dones d’aquesta ètnia que s’ha format com a monitora d’educació en el lleure i que ara treballa al col·legi Eduard Marquina, de Barcelona. S’encarrega de tenir cura dels infants de parvulari mentre són al menjador a l’hora de dinar: de les dotze del migdia fins a les tres de la tarda. La feina, però, no li dóna per viure i ha de continuar treballant en els mercats ambulants. Però assegura que no l’importa: «Més enllà dels diners que guanyi, aquest treball ja és per a mi tot un èxit personal» confessa. Explica que ella pensava que, com a gitana, mai s’arribaria a entendre amb les dones paies, i ara veu que no és així: «Al menjador de l’escola hi treballen tres dones més, totes paies, i ens portem la mar de bé.» Hi afegeix, però, que ella també ha sorprès la direcció i el personal del col·legi. «Quan hi vaig arribar el primer dia tothom em mirava i em deia: ’Ah, ets tu?’ No sé què es pensaven que seria una dona gitana.» Considera que tot plegat es tracta d’un problema de desconeixement mutu entre paios i gitanos. I hi afegeix que, per a això, a l’escola, «hi ha coses dels nens gitanos [formes de comportar-se, comentaris, etc.] que la resta de monitores no gitanes no entenen», i que ella, en canvi, pot interpretar perfectament. «Els comprenc i sé a què es refereixen.»

La Montserrat diu que va començar el curs de monitora d’educació en el lleure poc convençuda, però que va acabar encantada. Ara bé, confessa que el curs el va poder fer perquè, en primer lloc, era gratuït, i en segon lloc, es va dur a terme durant els mesos d’estiu –«els dies són més llargs i sembla que tens més hores per treballar»– i hi havia guarderia per poder deixar els seus tres fills.