Autora d’una obra extensíssima, poètica i narrativa, i guardonada amb els premis més importants de la literatura catalana, des del Sant Jordi de novel·la fins al Carles Riba de poesia, i distingida amb la Creu de Sant Jordi, la màxima distinció del país concedida per la Generalitat, Olga Xirinacs és una de les veus més consolidades de les nostres lletres i un exemple de passió per la literatura, l’última mostra de la qual és El sol a les vinyes, un llibre que ens convida a viure amb els seus ressons de llum i color d’estiu madur, evocació de festa i ritual de sang vivificador amb què alimentar l’esperança. Així he llegit jo aquest poemari que se’n descobreix sense vels en el curt i oportú proemi que l’encapçala, com una mà allargada per conduir-nos a través dels seus versos. En aquest sentit, no puc deixar en l’oblit la invocació que ella ha volgut que figurés en la portada del llibre a Il vangelo secondo Matteo, la pel·lícula que Pier Paolo Pasolini va estrenar el 1964. Aquest és el rastre que indissimuladament segueix El sol a les vinyes, a partir del record senzill dels deixebles de Jesús, que el recorden com l’home que estimava, sol davant del seu destí ineluctable: «pagar amb la vida el seu excés d’amor». És així que comença aquest llibre per situar-nos en l’hora del traspàs amb uns magnífics versos que esclaten davant nostre amb la rotunditat d’una condició humana assumida amb plenitud: «li va saber greu morir a l’hora que floria la farigola», diuen.

Una poètica paradoxa que alimenta l’únic poema en què el jo poètic d’una veu anònima i col·lectiva, entre parèntesi, ens fa arribar la seva veu sòbria per il·luminar la perplexitat corpresa que provoca la «mort que esdevé vida». A través dels 32 poemes restants se’ns ofereix en petits quadres arrencats del record el perfil d’aquell que sent Déu fou home i visqué i morí entre els homes; d’aquell que fou fill de dona i se sentí estimat al costat d’un banc de fuster, en un pati on «floria l’alfàbrega» i on la mare i les veïnes «repassaven roba sota la parra.»

Com en un diorama de paraules i imatges, el veiem avançar pensarós enmig de la indecisió i el temor dels qui havien de ser els seus deixebles, encara porucs i desconfiats, sota el pes d’un destí que ningú no podia viure per ell. El recorden abstret, «mirant enllà, els ulls perduts a l’infinit», i alhora atent als petits gestos del viure col·lectiu, esperant pacientment que els camps s’omplissin de messes madures», predicant la pau i fent de la paraula la llavor que havia de fer florir l’amor en l’esplendor del migdia, mentre esperava el martiri i la mort sota la lluna de Nissan i els deixava el seu exemple perquè aprenguessin que «era seva la terra i havien de morir per defensar-la.» Temia, diuen els deixebles. Ell, que era «el poeta dels camps i dels camins» i «posava les seves paraules com pa sobre les taules», temia el desamor i la traïció, i plorava davant dels murs de la ciutat que l’ignorà i l’engolí. L’itinerari poètic es clou amb un darrer poema titulat L’heu endevinat?, un cant sentit a la permanència del seu missatge a través dels segles Poemari bilingüe català-castellà, El sol a les vinyes, ve a tancar per ara una obra poètica sòlida i plenament consolidada i coherent en què el contingut transcendent es vesteix amb versos d’una gran eficàcia, sobris i sense faramalles efectistes, bastits sobre la més noble sensibilitat, continguts i ornats amb la florida d’imatges que no sorgeixen dels jocs verbals sinó del sentiment i la intuïció vital, imatges que apel·len als nostres sentits, en les olors i els colors, i als referents més pròxims i senzills en els detalls d’una gerra d’aigua a la fresca, un cistell de roba sota la parra o la pols dels camins, capaços de desvetllar en nosaltres l’espurna d’una autèntica i sincera emoció.