Molts col·lectius reivindiquen el retorn de la disciplina a les aules. Aquesta és la tendència que s’està produint a Anglaterra i en alguns Estats dels EUA. Les pedagogies disciplinàries van ser expulsades de les institucions educatives formals fa més de dos decennis i des de molts punts de vista es van considerar negatives des del punt de vista psicològic i educatiu. Amb tot, el col·lapse que està experimentant el sistema educatiu, l’incivisme creixent, la crisi d’autoritat que pateixen mestres i professors, la deixadesa dels pares i l’anomia que presideix les institucions educatives primàries i secundàries del nostre país, pot desencadenar, en poc temps, una nostàlgia de la disciplina, la severitat i l’exigència.

El fracàs estrepitós de les pedagogies de la dolçor és un fet palpable. Es pot dir que es basaven en una sèrie de referents que, senzillament, són falsos i que, articulats com a teoria i pràctica educativa, ha conduït a un pèssim desenllaç. S’ha acabat imposant la lògica de l’acció i de la reacció. Els qui van patir un sistema disciplinari essent nens han teoritzat i practicat, essent adults, una pedagogia de la dolçor, de la condescendència i de la tolerància extrema que, com a conseqüència, ha portat al desgavell educatiu i a la nostàlgia, entre molts sectors, d’aquelles pedagogies disciplinàries.

En aquest debat, però, no es pot caure en el mateix error en què es va caure fa trenta anys. Les pedagogies disciplinàries tenien aspectes positius, però també molta misèria moral. El recurs a la violència física, la por com a sistema pedagògic, la coacció de la paraula, la distància abismal entre professor i alumne, la censura de tota espontaneïtat, no eren, naturalment, bones pràctiques educatives, però les pedagogies de la dolçor també han incorregut en greus defectes que han portat com a conseqüència a la desfeta de la comunitat educativa i la decepció de molts educadors.

Cal reivindicar, en efecte, la disciplina, però no en el sentit de la coacció, o entesa com a pràctica del terror o xantatge moral, sinó entesa com a actitud humana, com a esforç continuat al llarg del temps, com a necessària perseverança per assolir qualsevol objectiu en qualsevol terreny. Cal que siguin disciplinats els educands, però també els educadors. El retorn de la disciplina entesa com a violència verbal o física en les aules seria, des de tots els punts de vista, una derrota pedagògica, una immensa desfeta dels sistemes educatius.

Amb tot, però, no s’ha d’incórrer en els mateixos errors de la pedagogia de la dolçor. No és veritat que el nen sigui bo per natura. Aquesta és una estúpida tesi d’inspiració rousseauniana que ha fet més mal que bé. Però tampoc és veritat que el nen sigui, per definició, un ésser malvat i pervers que cal marcar i censurar des del naixement. No és veritat, tampoc, que l’espontaneïtat, per si mateixa, sigui bona. Depèn de com s’expressi, pot ser terrible i cal saber-la domesticar i administrar intel·ligentment. Tampoc no és veritat que mestre i alumne formin una societat d’iguals. Entre ells hi ha una relació essencialment asimètriques pel que fa a coneixements, sabers i experiència, però això no pot ser mai motiu de discriminació de drets i d’abusos de poder. El mestre té els seus deures com a mestre que és i l’estudiant té una altra constel·lació de deures per complir. Tampoc no és legítima la idea que aprendre és un joc, una tasca divertida, agradable i entretinguda. Aprendre és difícil, costa esforç, cal repetir una vegada i una altra allò que es fa i, a la fi, queda apropiat. El joc pot ser una bona estratègia educativa, però jugar no és educar, ni educar és jugar.

En les pedagogies de la dolçor, les normes eren enteses com a sistemes de coacció, residus d’una societat puritana i petitburgesa. No obstant això, les normes són del tot necessàries perquè hi hagi una bona harmonia i convivència en els centres educatius. Cal explicitar-les, defensar-les i penalitzar els qui no les acompleixen. Les pedagogies de la dolçor han maleït la pràctica de la memòria, mentre que les pedagogies disciplinàries es basaven essencialment en l’exercitació de la memòria. Cal tenir la memòria desperta, retenir el que és essencial i conrear-la en el si de l’aula. Les pedagogies de la dolçor han intentat treure de la vida educativa tota contrarietat, dificultat, obstacle i patiment, per fer més plàcida i agradable l’estada del nen a l’escola, però la contrarietat educa, estimula la intel·ligència, fa espavilar-se i, contràriament al que s’ha dit, és un estímul per aprendre.

Finalment, en les pedagogies disciplinàries, el nen havia d’estar permanentment callat i havia d’escoltar el mestre i repetir les seves paraules. Contra això, es van alçar les pedagogies de la dolçor. Es va donar la paraula al nen. Havia de parlar, manifestar el seu parer, dir la seva i el mestre calia que l’escoltés. Com a conseqüència d’això, el silenci s’ha evaporat de les institucions educatives. Costa Déu i ajut que callin una estona per poder presentar el tema. El mestre té immenses dificultats per fer sentir la seva veu, perquè la seva veu és una veu més en un immens batibull de veus que es creuen autoritzades per dir la seva. Res més grotesc.

En definitiva, esperem que els nostàlgics de la disciplina no acabin imposant el seu criteri, però també esperem que els partidaris d’una pedagogia de dolçor prenguin nota del desastre colossal a què ens han abocat aquestes pedagogies. No es tracta de fer una esmena a la totalitat, ni de tornar a l’edat de pedra, però sí de corregir les immenses deficiències d’aquesta pedagogia que ha estat vigent en els últims vint anys en el nostre país.