Casaldàliga escrigué: «Sóc vanitós, no crec ser orgullós.» Ahir en donà una bona mostra: el Premi Internacional Catalunya «fins ara s’ha donat a figures universals, sense cap mena de modèstia a mi m’ha deixat una mica aclaparat». I això que considera que la seva és una tasca important. «Ho és el batec d’un cor», sentencia. «Puc entendre que hi ha gent que em reconeix i m’estima, però...», i deixa anar un somriure. Per a ell és un «honor» que el president en persona li hagi telefonat per donar-li la notícia. La setmana vinent Pasqual Maragall viatjarà a São Félix do Araguaia per entregar-li el guardó en reconeixement a «la seva meritosa tasca entre els més desvalguts, especialment entre els indígenes i els sense terra».

El president delegat del premi, Xavier Rubert de Ventós, destacà ahir que el jurat acordà concedir per majoria absoluta dels membres el premi a Casaldàliga, nat a Balsareny (Bages) fa 78 anys, després d’una selecció de 238 candidatures, presentades per 154 institucions de tot el món. Del premiat, en subratllà la capacitat de «passar de la poesia i la mística a la política, en els seus aspectes més concrets i estratègics», i ressaltà els seus «objectius espirituals, que transcendeixen i pels quals s’ha jugat la vida ell i João Bosco, que va morir a prop seu i segurament en el seu lloc». El jurat també aprecià la crítica institucional del religiós claretià a l’Església, «a la vegada radical, cordial i sense cap rancor», i recordà que quan la seva permanència al Brasil estava més amenaçada, el papa Pau VI declarà públicament que «tocar Pere seria tocar Pau» i cessaren les amenaces. També han tingut en compte el seu enfrontament a «l’evangelització colonitzadora» i la seva actitud moralista: «El fet de ser català m’ha fet més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m’ha ajudat així a no caure en el pur imperialisme cultural.» Però, més que aquestes manifestacions de pertinença catalana, el jurat ha apreciat la seva «apostasia», en el sentit de «ser un renegat de totes les pàtries inclosa la catalana». Ahir, però, el mateix Casaldàliga mantenia que a Catalunya «ja hi sóc, no me n’he anat mai del tot, cada vegada hi estic més unit i, ara, amb el premi, encara més».