diumenge, 12 de febrer de 2006
> Mística domesticada
música depeche mode
XAVIER MERCADÉ.
+ Dave Grahan, durant un moment del concert de divendres al Palau Sant Jordi. Foto: ORIOL DURAN
|
Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona), 10 de febrer.
No era la primera vegada que Depeche Mode feia exhaurir les entrades del Palau Sant Jordi, però sí que era tota una novetat que ho hagués fet en dos dies, i mig any abans de l'actuació. A Depeche Mode poden fallar-li les cançons i fer discos discutibles, però al grup de Basildon el que no li falta mai és una base de públic multitudinari i incorruptible que el segueix amb fe i devoció. Tot i que són uns quants els grups que han fet encabir 18.000 ànimes al Sant Jordi, poques vegades s'ha vist el recinte olímpic d'aquesta manera, amb la pista, les graderies superiors i fins i tot les laterals, generalment tancades per la defectuosa visibilitat, plenes com un ou. El grup, per agrair aquesta fidelitat, va adoptar a la pista el sistema de tanca sueca, és a dir, un espai reservat en els primers metres davant l'escenari per a les primeres dues mil persones que van entrar, per estalviar-se allaus i que els estoics que aguanten la tanca davant de tot acabin fets carn d'olla.
El concert va començar amb només cinc minuts de retard, i amb els dos primers temes (A pain that I'm used to i John the revelator) ja va quedar clara la defensa aferrissada que farien de les canços de Playing the angel, el seu darrer disc, amb cançons com ara Precious i Suffer well, que podrien passar a ser clàssics de la banda. Dave Grahan es va mostrar un cop més com un carismàtic líder de fusta rockera, amb pantalons de tergal, botes negres i una americana grisa que només va aguantar dues cançons i que va donar pas a la clàssica armilla de cuiro negra, amb la qual podia lluir la col·lecció de tatuatges i una mica de panxeta mentre movia els malucs i aixecava el pal del micro com només sap fer ell. Aquesta armilla li va durar fins a la dotzena cançó (I feel you), quan la calor al palau ja era sufocant. Martin L. Gore va aportar la dosi de glamour vestit amb una mescla de pollastre socarrimat i àngel, tot de negre rigorós. I Andrew Fletcher va ser més discret dins del plat volador que li amagava el teclat i al costat d'un altre teclista i d'un bateria mercenaris. Però en aquesta ocasió s'hi va afegir un altre membre, a la banda, el fotògraf Anton Corbijm, que es passejava per l'escenari amb la Hasselblad com si fos a casa seva. I en certa manera hi era, ja que ha estat l'encarregat del disseny amb aires futuristes de pel·lícula de sèrie B de l'escenari, i també va ser el culpable del canvi d'imatge del grup l'any 1989 amb el disc 101, amb què van passar de ser uns pipiolis enclenxinats que feien techno-pop a transformar-se en un grup rocker amb mística domesticada. L'escenari el rematava una pantalla de vídeo fragmentada i una gran bola metàl·lica amb inscripcions com ara «pena», «amor», «vici», «silenci», «àngel» i «sexe», i que emetia en pantalles de díodes luminescents missatges relacionats amb cada cançó o senzillament marcava el temps cronometrat de cada peça.
El repertori va ser fet amb intel·ligència: fins a set temes del disc nou en la primera part del concert intercalats amb clàssics com ara Walking in my shoes, A question of time i Policy of truth, i una segona part amb una traca de clàssics perquè ningú en sortís decebut. I si cançons com ara I just cant get enough ens fan sentir adolescents, amb himnes foscos de l'electrònica més orgànica com ara Personal Jesus, Enjoy the silence o Everything counts és quan Depeche Mode demostra que és un grup per a minories molt àmplies que estima i es deixa estimar, tal com demostrava Dave Grahan cada cop que era ovacionat mentre es passejava per la passarel·la central. Moments que fins i tot ens feien oblidar les intervencions afectades de Martin L. Gore com a vocalista, potser el pitjor del concert.
|
)
