dilluns, 6 de febrer de 2006
> Una ànima petita atrapada al cos d'un gegant
Prudenci Bertrana va publicar fa un segle «Josafat», una de les obres més discutides i escabroses de la literatura catalana
EVA VÀZQUEZ.
Girona
Cent anys després de la seva publicació, seria infecta, Josafat ? Seria un quadre de passions aberrants i fanatisme criminal que la gent de bé hagués d'apartar amb repugnància? Els crítics de l'època, que van negar a Prudenci Bertrana el premi del concurs literari on l'havia presentat per l'atreviment d'haver profanat la Catedral de Girona amb el seu campaner luxuriós, van haver de convenir, però, que poques vegades havien llegit res de tan potent i esgarrifós servit en una prosa tan exquisida. Passat un segle de la seva publicació, la recuperació d'un guió inèdit del cineasta gironí Antoni Varés basat en la discutida novel·la de Bertrana permet revisitar l'atmosfera tètrica i voluptuosa del sacríleg més torturat de la literatura catalana.
+ Prudenci Bertrana va dedicar aquest retrat al seu amic Carles Rahola.
|
L'estiu de 1905, Joan Maragall, Jaume Massó i Joan Vergés, els tres membres del jurat del concurs literari organitzat amb motiu de la Festa de la Bellesa de Palafrugell, deliberaven sobre moralitat: les dues obres finalistes al premi, L'home bo, de Josep Pous i Pagès, i Josafat, de Prudenci Bertrana, representaven dues cares extremes de la humanitat que l'honorable tribunal va fer decantar aviat a favor de la noblesa i la bondat. Cap raonament literari no va pesar en la desestimació de la novel·la de Bertrana, que el mateix jurat va haver d'admetre que era de tal grandesa i vigor, que tota la impudícia i la brutalitat que contenia haurien de ser immediatament redimides, i, en efecte, la premsa de l'època no només va salvar Bertrana del pecat comès pel seu campaner salvatgí, sinó que va condemnar amb indignació la beateria del jurat en preferir esquivar l'infern de Josafat, aquella escenificació de «la poderosa lluita que es revolca per l'ànima petita d'un cos de gegant», en paraules dels crítics, per la promesa del fals paradís de L'home bo, un llibre avui oblidat que tenia, això sí, la virtut d'asserenar l'esperit i d'inflamar el cor d'emocions pures. Ni Aurora Bertrana, quan anys més tard va escriure el pròleg a les Obres completes del seu pare (1965), no va poder estar-se de reprendre els «moralistes inflexibles i els hipòcrites empedreïts» que havien relegat i anatematitzat Josafat, ben mirat «no pas més escabrós que les grans tragèdies gregues».
La història del campaner de Santa Maria, visió perfecta i lúgubre de la Catedral de Girona, que sucumbeix a les envestides sexuals d'una prostituta àvida de plaers carnals furiosos en ple sagrari, es va publicar, catapultada per la polèmica, l'estiu del 1906 a l'editorial Emporium de Palafrugell, i aviat va convertir-se en un èxit de vendes tan aclaparador, que l'any següent ja en va caldre la reedició, aquest cop a Barcelona, i mesos després ja es negociava la seva traducció al castellà i, posteriorment, a l'alemany i l'italià. Fins i tot el seu rival al concurs palafrugellenc, Pous i Pagès, va elogiar-li l'estil «enèrgic i precís», que la major part de lectors i crítics van anteposar també a qualsevol altra consideració extraliterària.
Quan va escriure Josafat, Prudenci Bertrana tenia 38 anys i, fora d'uns quants contes apareguts a la premsa i de la contemporània Nàufrags, no se'l coneixia sinó com a pintor, la seva vocació primera i la més angoixant, la que anys més tard li faria confessar en un relat -com quasi tota la seva obra, profundament autobiogràfic, «d'una subjectivitat absoluta, d'una gran i a voltes ingènua i fins cruel sinceritat», segons la seva filla- que no hi ha joguina més terrible que una capsa de pintures. La seva mirada, aquells anys de migradesa i renúncia, obligat a assistir a la mort de tres fills mentre retratava les pubilles de famílies felices, se li va metal·litzar i enfondir, una mica com la del seu Josafat, amb aquells ulls tacats de volves centellejants que emanaven «fredors de marbre jaspiat», i va ser llavors que la pintura va deixar pas a l'escriptura, però també a una nova classe de decepcions derivades, en gran mesura, de la seva identificació entre art i religió i de l'artista, amb una figura alhora tràgica i èpica migpartida per l'heroisme i el martiri, la puresa i el dolor. «Recordeu: cal escriure amb sang», proclamaria en una conferència pública molt temps després d'haver estat desterrat d'aquella Girona que no li havia perdonat que escarnís Álvarez de Castro en un pamflet ordit el 1910 conjuntament amb el controvertit Dídac Ruiz i que, com aquell qui diu d'un dia a l'altre, havia fet despertar en el clos gironí tota la repugnància per Josafat que en el moment de la publicació s'havia contingut com una mala respiració. De sobte, per als pròcers locals, el llibre de Bertrana ja no era la història d'un purgatori portat al deliri, sinó una producció fastigosa, grossera i abominable.
A l'escriptor ja no li quedarà quasi cap altra opció que fugir a Barcelona, el 1911, on malviurà del sou de L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia i de la seva gradual dedicació al teatre, cada cop més aïllat dels cercles intel·lectuals per la seva oposició obstinada al projecte noucentista, al qual confrontaria la seva imatge de l'artista com un ésser bosquetà, d'ànima esquerpa i veu de salvatge. De mica en mica, com Josafat, també Bertrana adoptaria «un mirar tràgic», una «mortal tristesa» que exorcitzaria en la seva trilogia autobiogràfica, Entre la terra i els núvols, perseguint encara una promesa de reconeixement i felicitat, «com una idea que es perd, com un pensament que fuig, com un seny que divaga».
|
)
