dimarts, 24 de gener de 2006
> Així no
mail obert
VICENT PARTAL.
Si el nou estatut queda com han apuntat els negociadors del PSOE i de CiU, en la meua opinió ens trobem davant una humiliació. Especialment per als qui estem convençuts que formem part d'una nació igual que totes les altres de la Terra i volem donar contingut polític i no simplement emotiu a aquesta reivindicació. Trobar-se escrit a l'estatut que el govern espanyol certifica allò que diem els diaris, que el Parlament de Catalunya diu que som una nació, no s'acosta ni de lluny al reconeixement, per l'Estat espanyol, del fet d'ésser una nació. Ells descriuen que nosaltres ens descrivim com una nació. I prou.
Hi ha, però, un tema que em disgusta més encara. Malgrat el meu poc entusiasme per l'estatut vaig reconèixer en un moment donat el valor que tenia la manera com s'havia aprovat i les millores que representava. Després vaig sentir-me orgullós veient com Manuela de Madre, Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira defensaven l'estatut d'una manera brillant a Madrid. El contrast del rigor i de l'estil català amb el galliner espantós de la política espanyola em va semblar que valia molt i elevava la proposta a un nivell acceptable. Vaig creure que la força del quadripartit era la del país i que el valor històric d'aquesta entesa superava els meus dubtes sobre el text. Per això em sent molt decebut també. I pregunte: com és que CiU i el PSOE han decidit de pactar a la seua sense esperar els altres? Realment pactaven o se servien d'aquest estatut per pactar altres coses? Ho diré amb un llenguatge que no hauria d'usar: em sembla que hi ha massa poc país i massa política.
|
