dissabte, 21 de gener de 2006
> Punt i a part. Notícies del barri
Barcelona té una llarga tradició en publicacions de barri, que van viure el «boom» als anys 70 de la mà dels moviments veïnals
EVA FONT.
Barcelona
Saber què passa a prop de casa. Amb aquesta màxima, prop d'un centenar de publicacions de barri conviuen a Barcelona. Amb un esperit voluntarista, a la ciutat conflueixen diferents tipus d'aquestes publicacions amb temàtiques que van des d'explicar com afecta una zona el pla urbanístic municipal fins a parlar de la festa major i les competicions esportives locals i entrevistar personatges vinculats al barri. Aquesta premsa, però, no és un fet nou: es remunta a mitjan segle XIX i la seva història ha viscut diferents etapes. La més explosiva: als anys setanta del segle XX. Amb l'aixopluc de les associacions de veïns i davant la repressió franquista, aquesta premsa es va convertir en el mitjà on es podien expressar polítics, intel·lectuals, periodistes i veïns.
+ Sant Andreu de Cap a Peus és la publicació més veterana feta per una associació de veïns. En la imatge, la redacció, que és a l'entitat. Foto: Ll. SERRAT
Portada del número 2 de La Cònsola, del 1919.
|
|
Les publicacions de barri s'erigeixen en la premsa que pot mimar més aquells temes que no toquen o toquen de passada els grans diaris sobre allò que passa a Horta, l'Eixample o Sants. També per donar veu a gent del barri i fer de portaveus de les reivindicacions veïnals. Precisament, aquest tipus de premsa es va convertir en una plataforma cabdal reivindicativa durant el tardofranquisme, etapa que va marcar el punt àlgid d'aquestes publicacions. Segons explica Gerard Maristany, coautor amb Albert Musons del llibre Del desencant a la contrainformació. La premsa de barris a Barcelona (1976-2001) (col·lecció Vaixells de Paper, 28), aquesta premsa es va convertir en «l'eina de confrontació política del franquisme». Va ser als anys setanta quan, amb l'esclat de les associacions de veïns davant la imminent arribada de la democràcia, es van crear nombroses publicacions: entre els anys 1968 i 1977 en van néixer 39, tal com recull el llibre de Manuel López Un periodisme alternatiu i autogestionari. La premsa de barris a Barcelona, 1968-1977 (col·lecció Vaixells de Paper, 15).
Els intel·lectuals.
Aquestes publicacions van servir tant per reivindicar com per expressar-se els intel·lectuals, des de Teresa Pàmies, que ho va fer al butlletí de l'Esquerra de l'Eixample, fins a Pere Calders i Avel·lí Artís Gener, Tísner, que col·laboraven en el de l'Eixample i en el de l'associació de veïns de Sant Antoni.
Precisament, des de d'aquestes dues publicacions es va reivindicar la defensa de la casa modernista Golferichs, situada a la cantonada Gran Via amb Viladomat, com a equipament de barri i sobre la qual planava l'amenaça de la immobiliària Núñez i Navarro.
Aquesta participació del sector intel·lectual va fer, segons explica Maristany, que «aquella premsa de barri fos de gran qualitat». Després, amb l'arribada dels anys vuitanta, va arribar l'època de la decadència. Amb la consolidació de la democràcia els intel·lectuals es podien dedicar lliurement a la literratura i els polítics -com Rafael Ribó, que col·laborava en el butlletí de Sagrada Família- a la política, i les publicacions van començar a perdre pistonada.
Normalitzadora lingüística.
Un altre aspecte que cal destacar de l'explosió de publicacions dels anys setanta és el paper que van tenir de normalitzadores de la llengua. Segons el llibre de Manuel López, gent castellanoparlant que formava part dels moviments veïnals i col·laborava en les publicacions de barri va ser protagonista de la recatalanització de la premsa. Això va provocar que es fessin centenars de cursets de català. López destaca l'esforç que hi va haver per fer una premsa en català, tot i que no hi havia correctors ni les impremtes estaven preparades, i com les publicacions dels barris on vivia majoritàriament gent castellanoparlant «van defensar la llengua i els drets de la nació catalana», que molts cops es reivindicaven en castellà.
La degana, «Quatre Cantons».
Encara que la major part de publicacions neixen a l'empar de les associacions de veïns, la considerada degana de la premsa de barris és Quatre Cantons, que va néixer el 1963 a Poblenou «per i per al moviment catòlic» de tall progressista, tal com diu Manuel López, i que es va anar convertint en una publicació de combat.
El ressorgir, a partir dels anys noranta.
Després d'uns anys de llanguiment, a partir dels anys noranta és quan comença a viure's un ressorgiment de la premsa de barris. Si als setanta va estar propiciada per l'esclat de les associacions de veïns, als noranta rep l'impuls de les associacions de comerciants, les empreses que entren en aquest sector, i també, com en el cas de La Burxa de Sants, del moviment esquàter que busca una informació alternativa a la dels grans mitjans.
Els precedents, a les viles com Gràcia.
Tot i que els anys setanta són el gran boom de la premsa de barris, els seus orígens s'han de buscar a mitjan segle XIX en la premsa de les viles que encara no s'havien annexionat a Barcelona. Tal com recullen Josep Maria Huertas i Manuel Vilaseró en el catàleg La premsa de barris a Barcelona (1939-1982), la majoria d'aquestes publicacions van néixer per defensar la seva independència respecte a la ciutat. Això va fer que a Gràcia sorgissin, entre el 1860 i el 1900, més de 100 publicacions. Quan les viles van ser annexionades, a final del segle XIX, aquesta premsa va convertir-se en premsa de barris i s'afegia a altres publicacions que hi havia a zones de Barcelona com Vallcarca. La Guerra Civil va trencar la vida d'aquestes publicacions -encara que no van desaparèixer del tot- fins que, als setanta, van agafar l'embranzida amb els moviments veïnals i que és quan, com diuen Huertas i Vilaseró, neix la premsa de barris tal com es coneix avui.
|
)
)
