dimarts, 20 de desembre de 2005
> Biel Mesquida retrata una societat en descomposició per la corrupció i el most
A «Els detalls del món» l'escriptor dóna una visió singular i apassionada de la Mallorca actual
AINA VIVES / Palma
Els detalls del món (Empúries) és una crònica apassionada, fresca, captivadora i molt crítica d'una «societat en descomposició per la corrupció i el most»: la mallorquina. Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) escriu la seixantena de relats breus que formen el llibre amb «voluntat clàssica», vol que «els lectors del futur del segle XXIV tenguin una visió singular amb noms i llinatges» del moment històric que li ha tocat viure. Per aquest motiu, fa una crítica «bestial» al «poder majoritari i democràtic del PP». Els acusa d'entendre «l'illa com un continent» i d'abocar-la a «una situació de parc temàtic monstruós».
+ Biel Mesquida, al seu despatx de Cas Jai, a la Universitat de les Illes Balears. / A.V.
|
Biel Mesquida obre curosament el Moleski, la «plaqueta de cuina», diu ell, abans de posar-se a parlar. S'ha fet seva la mítica llibreta que utilitzaven els artistes i intel·lectuals europeus dels darrers segles: de Van Gogh a Picasso, d'Ernest Hemingway a Bruce Chatwin per prendre notes amb què després confeccionar els seus relats. Les paraules comencen a rajar de la seva boca ordenadament, les selecciona ràpidament i curosa, sempre introduint un punt de provocació. Es defineix com un escriptor esponja dotat d'una orella monstruosa que intenta captar tots els sons del món, converses i contarelles per convertir-les en el fang de la seva obra. «La llengua és l'argila dels mots», afirma, i passa a contar com pasta aquest argila per millorar les formes clàssiques des de Ramon Llull a Salvador Galmès, d'Enselm Turmeda a Josep Pla, de Jordi de Sant Jordi a Blai Bonet... i com importa els clàssics a les seves invencions, als seus muntatges.
En Els detalls del món, l'escriptor dóna forma a aquesta argila a través de personatges quotidians, des dels convençuts antiautopistes a les caixeres del súper, les al·lotes que van de festa i acaben violades, les cambreres que queden embadalides amb una pel·lícula rosa o fulletonesca en què una cambrera com elles es lliga un milionari, la filòloga catalana divertida i entremaliada, els guiris eterns, les minories que lluiten per salvar el seu entorn més proper... i ho fa parlant d'enveges, d'estimacions, d'odis, de relacions familiars, de la pau i les injustícies del món, del PP i de Bush, de l'Església que mostra el llautor d'una realitat que predica i no practica, dels dirigents illencs que han adoptat l'especulació urbanística com una forma de govern. «Qui vigila els vigilants», es demana.
Aquest ritme vital del dia a dia apareix com una constant en aquest llibre en què Mesquida sedueix el lector des de la prosa rica i vibrant. Plasma amb certesa la «lluita obsessiva contra el llenguatge desgastat, necrosat i mort que s'aferra per tot el cos i et fa oi». Des de L'adolescent de sal, l'escriptor s'ha fixat com a propòsit seguir el mestre Roland Barthes en un intent de desfeixistar el llenguatge. El seu és un slow language, allunyat dels grans discursos polítics i dels micropoders, que són «falsos, hipòcrites, pàbuls», que neix d'una cocció lenta que convida a la relectura. Persegueix que el lector, després de viure l'intriga, «passi gust assaborint l'essència de les paraules». Mesquida té un planter de llenguatge embrionari verge que funciona -afirma l'escriptor- com «una crema desincrustant que ens lleva les cèdules velles i deixa els sentits renovellats».
Perquè el lector senti la «irreversibilitat» i intenti salvar el que queda d'una Mallorca abocada a la «destrucció terrible», Mesquida inclou en Els detalls del món fotografies realitzades a l'Illa per un autor anònim entre 1910 i 1920. Acaba el seu intens discurs recordant unes paraules de Catalina Cantarelles, «l'única certesa és continuar caminant».
|
)
