diumenge, 18 de desembre de 2005
> Boletaires, caçaires i carnissers
des de la Catalunya Nord
JOAN-LLUÍS LLUÍS.
Als diumenges d'hivern sense tramuntana, les passejades per la garriga i els sotaboscos són puntuats pels pam-pam dels caçaires. Uns sorolls que cal aprendre a no sentir, sota pena de convertir les caminades en moments d'angoixa inextingible. Els caçaires semblen haver-se apoderat de cada tros de la natura i, mestres i senyors de les bèsties que hi viuen, poden també acceptar o refusar la presència dels altres, els que no cacen. Se sol dir que els boletaires són les víctimes primeres de l'omnipotència dels caçaires, si més no dels caçaires de senglars que tanquen els camins i foragiten els qui no participen a l'homenívola batuda contra els cosins dels porcs. Els boletaires han de girar cua, per la seva pròpia seguretat, i només els queda el menyspreu... Els boletaires no estimen gaire els caçaires, excepte aquells que conjuminen les dues activitats. Els habitants de les ciutats els estimen encara menys, ja se sap que els electors ecologistes viuen més aviat en zones urbanes.
Els habitants de les ciutats no estimen massa els caçaires, ja se sap que els electors ecologistes viuen més aviat en zones urbanes
Fa pocs anys, el col·lectiu de caçaires, pescaires i aficionats a les matances de braus representava un pes electoral important i, quan tots plegats es manifestaven a Perpinyà contra les directrius de Brussel·les, desprenien un tuf inquietant de virilitat a punt d'explotar... Els electors ecologistes, que no sempre aconsegueixen més vots que aquest col·lectiu, saben, però, que cada any el nombre de caçaires disminueix i calculen quantes dècades caldran abans que el Conflent i el Vallespir, l'Albera i l'Aspra, les Corberes i el Capcir amb la nostra meitat de Cerdanya siguin lliures de tots ells... I els caçaires, és clar, menystenen els ecologistes sempre efeminats, molt sovint vegetarians i incapaços de beure mig litre de vi negre sense vomitar dins els matolls de romaní. Els caçaires argumenten que gestionen la natura, que vetllen per la protecció del medi ambient de les espècies que persegueixen quan és temporada i diuen ser els últims a conèixer els noms autèntics d'innombrables fonts, riuets, comes i roques perdudes, els últims també, o gairebé, a utilitzar el català com a llengua de comunicació social. Mai no es defensen, però, explicant que el nombre d'animals que maten tots plegats és infinitesimal al costat del nombre de bèsties degollades als higiènics escorxadors municipals. Deuen saber que dins l'inconscient de molts ciutadans moderns i urbans les bèsties aquestes no moren sota la mà d'un home, només forneixen un xic de carn.
|
