dijous, 10 de novembre de 2005
> Els catalans de Lil·liput
Escriptor
opinió
VÍCTOR ALEXANDRE..
Crec que ha arribat l'hora d'analitzar en quines mans es troba el món comunicacional català i concloure que són mans falsament catalanistes. Afirmo que l'independentisme té les portes tancades a tots els mitjans de comunicació del país. Les plantilles de col·laboradors dels diaris, emissores de ràdio i televisió eliminen sistemàticament tots aquells professionals catalanocèntrics per tal que l'únic pensament que traspuï per part dels creadors d'opinió sigui el políticament correcte -que és la més moderna i perversa forma de censura-. Així, a base de donar rang de normalitat a allò que és anormal -que una nació visqui sotmesa a la voluntat d'una altra-, hem aconseguit convertir una patologia -la dependència emocional d'Espanya- en l'estat natural de la catalanitat. N'hi ha prou d'escoltar o llegir les opinions en nòmina per veure que els seus autors són catalans el màxim referent nacional dels quals no és Dinamarca sinó Lil·liput. Ningú no fa constar aquesta norma per escrit, però la norma existeix. El catalanisme nacionalment desacomplexat està emmordassat pel lil·liputenisme i tots els llocs de poder del país es troben a les seves mans, gent pusil·lànime, amb ànima d'esclau i amarada d'autoodi.
Els atacs del Correllengua d'enguany al Camp Nou, blasmant la CAL, Joan Fuster, Joel Joan i els Països Catalans són d'anàlisi psiquiàtrica. En aquest sentit, cal descatar l'Antoni Puigverd, a Catalunya Ràdio, que el 24 d'octubre va aprofitar no tan sols per impartir la seva setmanal classe d'autoodi, comparant els independentistes valencians amb els «serbis de Croàcia», sinó per confessar que li «carrega el protagonisme de Joel Joan quan fa política». Dues consideracions. Una: recordar que el nacionalisme espanyol ja fa temps que subscriu les verinoses paraules de Puigverd, cosa gens estranya si tenim en compte els nombrosos punts en comú entre l'espanyolisme de dretes i l'espanyolisme d'esquerres. Dues: dir que som moltíssims els catalans que ens sentim carregats davant l'espanyolisme disfressat de ridícula universalitat que el senyor Puigverd escampa allà on va, talment com una ferum. Deu ser terrible mirar-se al mirall cada matí i odiar-se tant. De tota manera, entre ell i Joel Joan hi ha diferències que caldria que el lector tingués present. I és que mentre que Joel Joan fa política de franc, per amor al país, el senyor Puigverd fa política cobrant, per amor a si mateix.
Estem lil·liputenitzats per tot aquest estol d'ànimes en pena que es passegen per diaris i emissores amb la missió ben remunerada de fer-nos cada dia més espanyolets. Aquesta és la realitat que ens amaguen i per això hem patit un assetjament mediàtic escandalós arran d'un manifiesto signat per quinze persones mentre el Correllengua, que n'aplega milers arreu dels Països Catalans, encara espera el gest d'equitat que suposaria que determinats programes televisius de prestigi li dediquessin el mateix espai que en el seu dia van dedicar al famós manifiesto. Ja sé que vulnero els principis de Lil·liput, però del projecte d'Estatut només em sobren les dues últimes lletres. Les cinc primeres restants expressen clarament el que Catalunya necessita si vol ser alguna cosa en aquesta vida.
|
