dimecres, 19 d'octubre de 2005
> Badalls, cinisme i ambient fred
la crònica
SALVADOR GARCIA-ARBÓS.
A l'hemicicle hi feia fresca; fred, diria. Una temperatura radicalment diferent a la calor asfixiant dels tres dies del ple de l'Estatut. Que no és cap metàfora! Em vaig enfredolir i el discurs no era precisament engrescador. Van ser més interessants els comentaris dels passadissos i les lliçons de cinisme dels faristols que la lectura desganada del president Maragall sobre l'orientació política general del Consell Executiu.
Dels noranta minuts del discurs de Maragall, només quinze, i encara, van atreure l'atenció de tothom. En els altres cinc quarts, l'epidèmia de badalls era cada cop més encomanadissa: dissimulats a la Mesa del Parlament i indiscrets des dels escons i des del públic. El tedi es va apoderar tant de la sala, que se sentia remor de fons, de diàlegs entre els veïns, trucades de telèfon i acudits. Poca atenció general, tret del moment de reconèixer que ha contemplat la crisi de govern; de quan fa plorar Mieras en reconèixer-la com l'heroïna dels papers de Salamaca; de quan parla del Carmel i la gent s'esgarrifa pel que pot dir o passar, i de quan anuncia una reflexió final per ampliar els mèrits de l'acord final de l'Estatut més enllà d'ell i Mas.
Maragall va cometre l'error de dir al començament mateix allò que tothom esperava sobre els canvis en el govern. Després va seguir amb un discurs tediós. Tal com deia un veí de premsa, Maragall va fer un talla-i-enganxa amb els informes de les conselleries, sense torbar-se a relligar-ho amb un discurs sòlid i coherent. Altres coses al cap devia tenir el President.
|
