divendres, 14 d'octubre de 2005
> Territori «Pinteresc»
Professor de literatura anglesa a la Universtitat Pompeu Fabra
opinió
MIQUEL BERGA.
Hi ha alguns arquitectes de la paraula que aconsegueixen convertir el seu cognom en un adjectiu d'ús comú. Harold Pinter és un dels pocs que ostenta aquest privilegi. Quan una situació genera una inefable sensació d'amenaça d'origen incert, o quan personatges marginats entaulen ferotges batalles dialèctiques per marcar els seus misèrrims dominis amb el llenguatge més elemental, és que hem entrat en territori Pinteresc. Si aquest és el tòpic del teatre de Pinter, les relectures de la seva obra suggereixen temes més de fons: els mecanismes de la memòria i l'autoengany, la indagació sobre les actituds feixistes que van mortificar la seva imaginació de nen jueu de postguerra, i la persistència de la tortura i l'abús de poder al món d'avui. El Nobel a Harold Pinter premia una de les veus més distintives del teatre contemporani i fa justícia a una trajectòria artística de rara consistència i coherència. Un dels esdeveniments teatrals més gratificants dels darrers anys va tenir lloc al prestigiós Almeida de Londres: una sessió doble amb la primera i la darrera peça de Pinter -L'habitació (1957) i Celebració (2000). Malgrat l'ambientació diferent de les dues peces, una en un soterrani i l'altra en un restaurant de luxe, s'hi manifestava una extraordinària línia de continuïtat en l'ús del diàleg dramàtic i les preocupacions temàtiques de l'autor. Pinter ha estat una presència constant en el teatre anglès dels últims quaranta anys, sobretot a partir de la memorable posada en escena de Terra de ningú, amb John Guilgud i Ralph Richardson, al West End londinec el 1977.
Pinter és un clàssic viu en la mesura que ha creat un llenguatge i una atmosfera dramàtica que li són propis. La seva obra constitueix un dels esglaons més sòlids en la tradició minimalista de l'art del segle vint. Com en els millors contes de Hemingway, els personatges de Pinter mostren només la punta visible de l'iceberg. L'enorme massa submergida que es desplaça per sota és implícita en el ritme, les pauses i els silencis dels diàlegs. Mai un autor dramàtic havia fet dir tant als seus personatges dient tan poc. Pinter construeix uns textos dramàtics que suggereixen tot allò que s'amaga en la xerrameca habitual, tant li fa que aquesta sigui inarticulada i sincopada o que sigui exuberant i florida. Pinter ens recorda, ras i curt, que normalment parlem més per amagar que no pas per revelar. El lector o l'espectador atent al seu teatre sempre sap en què té ocupada la ment el personatge damunt l'escenari mentre no té la paraula. Cal remarcar, a més, que el llenguatge Pinteresc ha deixat també la seva empremta en el món del cinema en les seves subtils adaptacions de novel·les per a la pantalla. Només cal recordar els guions de El sirviente i La mujer del teniente francés. La fama teatral d'aquest admirador de Buñuel ha enfosquit potser la seva contribució al cinema.
El Pinter dels darrers anys s'ha fet escoltar en l'àmbit de la discussió política més radical. Contra la seqüència habitual de joves insubmisos d'esquerres transformats en suaus vellets conservadors, Pinter ha fet un recorregut invers i ha estat un implacable militant contra les polítiques de Bush i Blair, als quals anomena criminals de guerra sempre que pot. Ha deixat d'escriure teatre però cultiva, ocasionalment, la poesia. Potser el seu poema més entranyable és el que va dedicar recentment a la lluita contra el càncer que pateix. El títol és la frase d'una infermera: Les cèl·lules cancerígenes són les que s'han oblidat de saber com morir. El Premi Nobel segueix indagant sobre el misteri de la vida i festejant amb el poder del llenguatge per crear ficcions consoladores.
|
