dissabte, 1 d'octubre de 2005
> Acord a Barcelona, escac a Madrid
l'encaix
JAUME OLIVERAS I COSTA.
+ Un moment del debat del nou estatut. Foto: ANDREU PUIG
|
Ha estat una gestació difícil, fins a l'enjòlit del darrer minut, però l'ampli acord parlamentari ha servit per donar a llum un estatut fort, ben armat per viatjar al Congrés de Diputats, on ha de disputar la gran batalla. El suport de 120 dels 135 parlamentaris demostra l'interès general que s'ha prioritzat per damunt dels desitjos sectorials, en un debat en què tots han cedit en alguns propòsits, en la generosa perspectiva de futur. Al final, tots contents, amb un Pasqual Maragall com a eix del que en certs moments semblava una aposta personal fins en la soledat dins el propi partit-, i amb un Artur Mas reforçat com a líder de la seva coalició i eficient opositor al govern de Catalunya. Tot, a l'alt preu d'esgotar la ciutadania, sotmesa a la incertesa d'un joc de llums i ombres, mantingut a l'escaire de l'últim segon, i en la incertesa de no saber gaire gens quin és el veritable contingut de l'aprovada reforma estatuària. Aquest ampli acord era important per poder anar a Madrid amb una proposta difícilment rebutjable. Quan vagi al Congrés de Diputats, el president Maragall no portarà sota el braç una proposició partidista, com féu Ibarretxe el desembre passat, ni poc garbellada, ni tan sols anticonstitucional. El nou projecte és el reflex del sentiment majoritari de l'entramat polític català, del qual només ha quedat descavalcat el Partido Popular, que té una representació electoral d'un 11 per cent. Ara, per anar a Madrid plenament convençuts del valor de la proposta, cal reforçar el sentiment de la gent del carrer, animar-la per obtenir suport popular, fins i tot per a la mobilització, si aquesta es fes necessària. El Parlament ha fet la feina. Ha mogut les peces i ha aconseguit l'escac. Ara és Madrid qui ha de jugar. Un escaquer difícil, en què es poden preveure moviments gens favorables, que fins poden ser desagradables. Les primeres reaccions ja han estat desaforades, lletges i fins i tot antidemocràtiques. Les veus de la caverna són profundes, amb referències massa autoritàries i musiquetes d'ultratomba. Tot fa preveure algun plat trencat, encara que es tracta de no esquerdar tota la vaixella. En el debat de futur, Zapatero no es pot permetre que s'encalli la proposta catalana, tot i les pressions que rebrà, fins i tot d'alguns dels seus coreligionaris. Però Zapatero sap que per tirar endavant la seva política necessita Catalunya i que només amb Catalunya al seu costat pot mantenir la credibilitat de la proposta socialista a l'Estat. Sentirem bajanades, ens incomodarem per determinades valoracions, se'ns remouran les entranyes per algunes traïcions i, segur, se'ns acosta una etapa de reaccions imprevisibles. La caverna existeix i, com el dragó del conte, té més d'un cap. Però Catalunya ha fet una aposta democràtica i Zapatero sap que d'aquesta pot dependre seguir consolidant un estat modern. El futur ens ha de ser favorable.
|
)
