dissabte, 1 d'octubre de 2005
> Cares i creus de la nit més llarga
la crònica
MANUEL CUYÀS.
Pasqual Maragall és un home que es posa anys a sobre o se'ls treu en qüestió de minuts. Dijous a la tarda era un vell xaruc carregat d'espatlles i amb la cara com reduïda. El mateix dia a la nit era un jovenot que feia saltirons d'alegria pels passadissos del Parlament. A la tarda, l'Estatut perillava i semblava que no s'aprovaria de cap manera. A les dues de la matinada l'Estatut era un fet i només depenia del tràmit de l'endemà. A aquella hora, Maragall va agafar pel coll la seva dona, Diana Garrigosa, i com si fossin una parella de promesos van entrar al despatx que el president té al Parlament i van tancar la porta. Al contrari del seu antecessor en el càrrec, que disfrutava cultivant el tracte humà esquerp, Maragall és molt afectuós amb la família, els amics i amb tothom.
Artur Mas no expressa sentiments. Aquell mateix vespre deia que se sentia satisfet, i semblava que no ho estigués gens ni mica perquè feia el mateix posat que al matí, a la tarda i que les dues últimes setmanes. Segur que n'estava, però és que Mas no ho sap exterioritzar. Hi havia assessors seus, en canvi, que mastegaven molt mal humor. Ells haurien volgut més brega i com que ja s'havien fet la idea que no hi hauria acord esperaven secretament un cataclisme que hauria obligat a fer un avançament electoral i, segons els seus càlculs, hauria propiciat l'ascensió del seu líder a la presidència de la Generalitat que ara consideren usurpada. Aquests assessors estaven cansats i necessitaven dormir. Ahir, desvetllats i dutxats, ho veien tot d'una altra manera i quan deien que eren feliços te'ls havies de creure. Paciència, es deien. Tot arribarà.
Maragall i Mas han sortit tan reforçats dels últims moments negociadors que al costat seu Joan Saura i Josep-Lluís Carod-Rovira estaven dijous i estaven ahir divendres com desdibuixats. I això que parlem dels dos homes que més dedicació han tingut per l'Estatut, Saura coordinant-ne l'elaboració i Carod impulsant-lo a l'interior del tripartit. Saura caminava per la seu parlamentària i feia la sensació que era una imatge incorpòria projectada sobre les parets i les columnes. Carod semblava que una ventada se li hagués endut el barret i no sabés on anar-lo a recollir.
Josep Piqué va esbravar el xampany de l'alegria general dient que aquell era un dia trist per a Catalunya. Piqué: que se t'entén tot. Dius això i en realitat penses i et preguntes per quin motiu has de votar no -et forcen a votar no- si abstenint-te podries haver quedat com un senyor. A més, Piqué: arribarà un dia que el teu partit estarà encantat d'aquest Estatut nou com ara ho està de l'Estatut vigent. Serà d'aquí a 25 anys, quan una altra generació en vulgui un altre. Fa 25 anys el vigent tampoc us agradava gens. Afigura't: si no us agradava ni la Constitució.
El ple d'ahir va ser sobri, elegant, gairebé versallesc. La cerimònia solemne que el nou estatut de Catalunya reclamava després de tants dies d'anar descamisats i de comportar-se com uns ordinaris.
|
