divendres, 17 de desembre de 2004
>
Present i futur del MNAC
Museòleg. Vocal del Patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya
trbuna
PERE IZQUIERDO I TUGAS.
.
Que ningú no pensi que el Museu Nacional d'Art de Catalunya inaugurat ahir és un museu acabat. Els bons museus no s'acaben mai. Entre d'altres coses cal també buscar estratègies per atraure aquells ciutadans que no visiten museus
+
El remodelat Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Foto:
JOAQUIM PUIG.
|
Amb la fi de les obres i la reinauguració del Museu Nacional d'Art de Catalunya, podrem gaudir al costat de casa d'un gran equipament museístic, equiparable als que ennobleixen les capitals de qualsevol país normal. El nou MNAC serà sens dubte un pol d'atracció cultural de primer ordre, i un motiu d'orgull justificat per als ciutadans. Després de dècades atzaroses, podrem gaudir en un sol espai d'una col·lecció única, que representa amb dignitat sobrada la relació de Catalunya amb l'art des de l'edat mitjana fins al segle XX. Es tancarà així un cicle en la política museística que arrenca amb la transició democràtica i es formalitza amb la llei de museus de Catalunya. Una època que s'ha caracteritzat per la inversió en grans equipaments emblemàtics orientats a imitar un model típic dels estats-nació. Malauradament, el MNAC arriba tard, massa tard.
No es tracta tan sols del retard produït per les dificultats arquitectòniques, museològiques i pressupostàries que han perllongat les obres durant molts anys. De ben segur que si s'hagués de fer ara de bell nou, no es faria igual. Però el problema no és tant el d'aquests darrers lustres de penúria per a la cultura, sinó del fet que un projecte d'aquestes característiques és, en molts aspectes, un anacronisme. La idea d'un gran museu dedicat a l'art català té, si fa no fa, un segle. En cent anys ha plogut molt, mentre el projecte patia obstacles de tota mena i ha acumulat una idea del segle XIX amb un edifici dels anys vint, una arquitectura i interiorisme dels vuitanta i una inauguració del segle XXI. Aquesta agregació es produeix quan la museologia actual tendeix a fer museus d'escala i de concepció més humanes, a comunicar sensacions i actituds més que no pas coneixements. Ara ja tenim el gran museu que havíem d'haver fet el 1900. El resultat és magnífic, i els esforços que hi han dedicat els seus treballadors i les administracions, ingents. Però que ningú no pensi que és un museu acabat. E
ls bons museus no s'acaben mai. L'exposició permanent ha de ser renovada també permanentment, i l'avaluació continuada ha de generar canvis en les estratègies de difusió i de comunicació. L'encertada política d'exposicions temporals podrà ara desenvolupar-se plenament en entrar dins el circuit mundial d'espais prestigiosos. Les activitats són un altre dels eixos essencials que cal desenvolupar i adaptar als interessos i les necessitats dels diferents tipus de públic.
Cal també buscar estratègies per atraure aquells ciutadans que no visiten museus, i també d'aquell tipus curiós de persona mitjanament culta, que tan abunda al nostre país, i que només visita museus quan viatja a l'estranger. El MNAC l'hem pagat entre tots i tots n'hem de poder gaudir. Encara caldrà solucionar alguns problemes importants, com ara el de l'accessibilitat i el de la mateixa enormitat del museu. La inauguració del MNAC clou un cicle i allibera uns recursos que esperem que se segueixin dedicant als museus d'aquest país. Durant massa anys, la construcció del MNAC ha acaparat una part important dels pocs diners que es destinaven als museus catalans. Abandonada fa vint anys l'ambiciosa idea de la xarxa de museus comarcals, les inversions de la Generalitat en els museus petits i mitjans escampats pel territori han estat absolutament ridícules, menyspreant la seva gran capacitat de generar activitat cultural. Ha arribat l'hora del patrimoni escampat pel país; l'hora de facilitar el treball en xarxes i de fer arribar l'acció i l'activitat dels museus nacionals a tots els racons de la nació. Un cop acabat el continent, el museu s'ha de dedicar a anar més enllà i a redistribuir el seu enorme potencial artístic i humà. I cal començar també a invertir en la col·lecció. Sembla mentida que el museu porti tants anys sense disposar de pressupost per a l'adquisició de les obres que puguin anar omplint els buits i les desigualtats que són normals en una col·lecció que s'ha format a batzegades i amb l'agregació de llegats, donacions i dipòsits heterogenis, fruit del suport d'una societat civil que substituïa l'estat. És imperatiu que el MNAC disposi d'una política d'adquisicions definida i realista, considerant com estan les coses en el mercat de l'art, i d'una
partida econòmica suficient per dur-la a la realitat. Aquest 16 de desembre ha d'esdevenir un punt d'inflexió en la política museística catalana. Un cop acomplert el deure col·lectiu adquirit al segle XIX, és el moment de definir quins museus volem per al segle XXII.
|
)
