dimecres, 10 de novembre de 2004
>
Setmana trista,
veu apassionada
música
HELENA MORÉN ALEGRET
.
Poc més de mitja platea omplia el casino de L'Aliança del Poblenou per acollir el tercer concert a Barcelona de la cantautora nord-americana Dayna Kurtz, acompanyada pel jove grup novaiorquès Tarantula. Amb una formació de violí, guitarra, bateria i contrabaix, els músics van iniciar el concert amb temes instrumentals, entre els quals Palo borracho, del seu disc de debut. Ella va aparèixer mitja hora després, amb la guitarra a la mà i un discurs marcat per l'actualitat política internacional: «És una setmana trista per a nosaltres. És trista per al nostre país, el vostre i la resta del món.» I res millor que començar amb la versió que fa de l'Everybody knows, de Leonard Cohen, tot emfasitzant aquell «the captain lied» o «the deal is rotten», i allargant al final de la cançó la o d'un knows a l'enèsima potència de la seva gran veu. La interpretació de les següents cançons -Amsterdam crown, Beautiful yesterday, Parlez-moi d'amour, I belong to the wind, Love where did you go i Music box- la va portar a abordar la major part dels dotze temes del seu últim treball discogràfic al mercat, Beautiful yesterday (Munich Records). Un àlbum que no es devalua pel fet de contenir nombroses versions amb excepció de tres cançons (Music box, Love where did you go i la que dóna títol al disc), ja que la passió i la profunditat que els atorga Kurtz no tenen preu. Kurtz no va oblidar treballs anteriors, amb cançons com Monroe, Postcards from Downtown, Love gets in the way.
Si la seva veu, que ara és jazzy, ara folky i ara bluesy, ens pot emocionar en cada disc que grava, Kurtz divendres no va tenir, però, el millor dia per posar a escena la seva proposta. Kurtz és dama de clubs i fa molts anys que hi roda, però hi va haver malaurats inconvenients per ser un concert rodó. Uns quants problemes de so, sobretot acoblaments, van fer que massa vegades Kurtz es comuniqués més amb el tècnic de la sala que amb el públic, i que uns canvis de guitarra continus a cada cançó i uns
afinaments eterns de guitarra pertorbessin la desitjable fluïdesa de la seva poètica. Sort que Kurtz sempre és capaç d'oferir moments extrems de bellesa, com quan, impertorbable, no es va aturar ni un moment per un brunzit de cables de fons i va fer perfecta la versió de Joy in repetition de Prince, entre la lletra de la qual va escolar un «como te amo» amb el seu accent. Perquè una altra cosa a la qual es va dedicar la cantant de New Yersey, entre cançó i cançó, va ser aprofitar per aprendre algunes paraules en castellà, amb algun punt còmic en la dicció, i per cantar les excel·lències de Barcelona. I algú del públic va convidar-la a viure entre nosaltres. Sigui on sigui que decideixi continuar la seva vida, la carrera musical de Kurtz està assegurada pels dons magnífics que posseeix.
|
