divendres, 5 de novembre de 2004
>
El dilema socialista
Historiador
tribuna
XAVIER DÍEZ.
.
Si es fa justícia amb Catalunya, perdran les eleccions a Espanya. Si, un cop més, ens sacrifiquen, l'amargor de la decepció catalana els pot privar d'un suport electoral essencial en un país que des de 1977 ha votat per l'esquerra a les generals
+
Rodríguez Zapatero i Maragall conversen abans de la conferència de presidents.
Foto:
EFE / POVEDANO.
|
El president Maragall no dissimula somriures quan parla d'Espanya. No ha ocultat mai la seva passió per la pluralitat de l'Estat i ha fet de l'harmonització de relacions en la sempre conflictiva relació amb Catalunya un dels seus principals objectius polítics. En això, no és original. És un fidel seguidor d'una llarga tradició de catalans amb vocació de construir una Espanya diferent, acollidora, tolerant, constructiva i adaptada als nous temps. Una actitud històrica com la dels austriacistes del segle XVIII, excel·lentment estudiada per l'Ernest Lluch, o una idea de país coincident amb la del republicanisme federal de Pi i Margall.
Ara bé, el problema del nostre president, com de les opcions abans esmentades, és el del dur xoc amb una realitat que no es correspon amb l'imaginari optimista d'aquells que creuen que una altra Espanya és possible. Maragall, quan somriu, pensa en una Espanya inexistent. Les darreres restes del país somiat resten enterrades a les fosses de la Guerra Civil. Han estat trepitjades pel mateix exèrcit que va desfilar davant seu el dia de la rància «hispanidad». Ha estat burlada pels fills de falangistes que són capaços d'imposar la presència dels aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Estrany país aquest, en què cada any es ret homenatge als qui van morir, diuen, per Espanya, i s'oblida que els seus enemics havien lluitat per la llibertat, o per una societat més justa. El Partit Socialista té un greu problema. La idea d'Espanya dominant és la de la facció que va perseguir, afusellar i empresonar milers dels seus militants. A diferència del que molts podrien pensar, aquesta idea no és una invenció del franquisme, encara que va ser a partir de la seva imposada hegemonia política, social i educativa durant quatre dècades que es va permetre que aquest estrany concepte essencialista hispànic es filtrés sistemàticament en el subconscient de la majoria d'espanyols.
Les dues legislatures del Partit Popular han p
alesat que aquesta concepció postimperial espanyola és patrimoni ideològic de la dreta autoritària intransigent espanyola. La tragèdia dels socialistes és que les seves claudicacions durant la transició, la renúncia als seus símbols, a la necessària ruptura, els ha fet esdevenir ostatges d'un concepte d'Espanya contradictori respecte dels seus principis. És més, aquest llarg segrest ha provocat en molts dels seus dirigents i militants una síndrome d'Estocolm que els fa defensar els florits tòpics de l'«espanyolitat», el militarisme, o la sacralització de la «unitat pàtria», amb una retòrica plagiada del mateix Franco. Precisament aquesta suma de renúncies, aquest complex d'inferioritat ideològica, els ha portat a deixar-se prendre la centralitat del discurs polític. Avui, més enllà de tota racionalitat, el Partit Popular ha esdevingut el partit de les classes mitjanes provincials -i poc il·lustrades- espanyoles per incompareixença de l'adversari. Mentre que els populars continuen amb la mateixa cantarella nacionalista carrinclona, els socialistes han acabat carregant amb l'estigma de ser el partit de les renúncies, dels perdedors, dels qui van abandonar la seva bandera i els sectors socials a qui afirmaven representar.
Certament, la presència de Rodríguez Zapatero, i en certa mesura dels socialistes catalans, ha obligat a rectificar aquest erràtic rumb i a assumir part dels antics valors republicans. Fins i tot, encara que tard i amb una excessiva prudència es parla de rehabilitar qui va ser massacrat en nom d'aquesta «Espanya» encara hegemònica. En part, aquesta nova orientació deu molt a les empentes (i els vots) catalanes. En les actuals circumstàncies és difícil que el PSOE pugui ampliar el seu avantatge electoral, fins i tot en el cas que les coses els vagin bé. L'assumpció d'un concepte més obert de país, de la plurinacionalitat, de reconeixement simbòlic de Catalunya com a nació o la reparació de l'injust tracte financer i fiscal rebut seria viscut per molts com una intolerable traïció a aquesta idea d'Espanya que, encara que tradicionalment aliena al socialisme es troba incrustada freudianament en el subconscient dels seus votants. A la vegada, el govern de Zapatero, que ha aixecat grans expectatives de canvi entre uns catalans d
esitjosos de trencar amb l'anquilosada restauració monàrquica de 1975, si no accedeix a satisfer les aspiracions de bona part de la nostra societat, corre el risc de perdre un suport imprescindible. Així, els socialistes viuen un dilema extremadament difícil. Si es fa justícia amb Catalunya, perdran les eleccions a Espanya. Si, un cop més, ens sacrifiquen, l'amargor de la decepció catalana els pot privar d'un suport electoral essencial en un país que des de 1977 ha votat per l'esquerra a les generals. Un dilema complicat, que, en cas d'un més que previsible fracàs, els pot apartar del poder durant una generació, i que ens remet, un cop més, a l'oda que l'avi del nostre president va escriure fa més de cent anys; o Escolta, Espanya o Adéu Espanya
|
)
