dimarts, 10 d'agost de 2004
>
Sempronio revisitat
tribuna
XAVIER GARCIA. Periodista
.
Als seus 96 anys -i ara amb una barba completament blanca que em recorda Hemingway-, Sempronio deu ser, segur, el més vell de la tribu periodística catalana
+
El periodista Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs, més conegut per Sempronio.
|
Un bon dia -deu fer cosa de gairebé tres anys-, el periodista Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Barcelona, 1908), més conegut per Sempronio, va desaparèixer sense fer soroll de les estances de l'Ateneu Barcelonès, i els amics, que durant bastants anys havíem vist la seva saludable parsimònia i havíem sentit la seva vellutada i tertuliana veu, vam preguntar-nos: «Què se n'ha fet d'en Sempronio?» Ningú no en sabia res.
El cas és que, el 12 de juny passat, coincidint amb els 96 anys, l'Ajuntament de Sitges, població on Sempronio estiueja des de fa més de cinquanta anys, va decidir en homenatge col·locar a l'anomenada plaça dels Artistes una placa amb el seu nom, tan lligat a aquesta vila marinera del Garraf com ho han estat els noms llegendaris de Rusiñol, Pere Pruna, González Ruano o el d'Alfred Sisquella, un altre pintor de raça.
Finalment, doncs, vaig saber que Sempronio era viu, que era molt justament reconegut, però que la seva llibertat de moviments roman estacada a una cadira de rodes, després de diverses operacions a causa del trencament del fèmur de la cama. Al costat de la seva dona, me'l vaig trobar en aquella situació corporal, però amb la mateixa veu, el mateix enginy i curiositat que quan, amb el seu amic Eduard Sánchez, de la Ràpita, nebot del novel·lista Arbó, ens trobàvem a la biblioteca de l'Ateneu, als passadissos d'aquest inoblidable cansalot o fent tertúlia, a la sala d'en Quim Borralleres, amb altres supervivents de la seva època.
Als seus 96 anys -i ara amb una barba completament blanca que em recorda Hemingway-, Sempronio deu ser, segur, el més vell de la tribu periodística catalana, i aquest fet, per tot el que suposa d'experiència directa i de saviesa personal acumulada, em porta a posar en relleu la seva figura, com en el passat vaig fer amb altres del seu temps que ja hi són, com Joaquim Ventalló, Artur Bladé, Josep M. Lladó, el seu cosí Tísner o Víctor Alba, que també va viure a Sitges els seus últims anys.
Les arrels geogràf
iques més immediates de Sempronio són al Penedès i al Garraf, ja que el seu pare, germà d'Avel·lí Artís i Balaguer, pare de Tísner, era de Vilafranca, i la seva mare era de Vilanova, i aquest mar del Garraf se'l coneix des que tenia set o vuit anys, el 1914, quan a Europa esclatava la primera guerra.
De la revista Mirador (1929-1936), creada per l'advocat i polític vilanoví Andreu Hurtado, fins als seus articles a l'Avui, resulta que el periple periodístic de Sempronio és extens en amplitud temàtica i intens temporalment, perquè es pot dir i s'ha de dir que aquest home ha seguit i resseguit el pàlpit ciutadà, barceloní i català, en totes les seves dimensions, cap de les quals li ha estat aliena: de les arts a les lletres, de l'urbanisme a la política i de la catalanitat (que demostrà provadament essent director de Tele/Expres i de Tele/Estel) a l'esperit festiu de les nostres tradicions.
Quan els lectors dels diaris i revistes reconeixien físicament els qui hi publicaven, la figura de Sempronio fou popular, tant al Brusi com a Destino i a La Vanguardia, potser perquè, com ell deia, «l'important no és ser genial, és no ser vulgar». I és que procedia d'una escola que s'extingeix, la de la discreció intel·ligent, irònica i bondadosa.
|
)
