dilluns, 2 d'agost de 2004
>
El primer gran incendi de l'era turística
el relat dels fets
LAURA JUANOLA
.
Era el 7 d'agost de l'any 1979. Quarts de deu del matí. Tres incendis neixen simultàniament a Montbarbat, Campdaura i l'Àngel de Lloret. En aquest últim punt, el foc es va estenent amb vivacitat i es divideix en dues llengües, una de les quals al llarg del matí aconsegueix travessar la carretera de Vidreres i va a parar a la urbanització dels Pinars. Aquesta urbanització era fa 25 anys un cul-de-sac, sense punts d'aigua, sense enllumenat i amb molts carrers sense asfaltar. Molta gent de l'àrea metropolitana de Barcelona, gent senzilla i sense gaires recursos, hi estiuejava i d'altres, que fins llavors només havien tingut diners per comprar una parcel·la, hi feien càmping aprofitant les vacances de l'agost. Hora de dinar. Molts veïns de la urbanització deixen el plat a taula per fugir de les flames. Vint-i-una persones comencen a córrer buscant refugi, però topen amb un cul-de-sac i queden envoltades pel foc. Intenten fugir per un caminet que algú diu que coneix i que consisteix a recórrer una gran baixada plena de matolls i bardisses seguida d'una pujada amb molt pendent. Més tard se sabrà que aquest camí està en tan mal estat que ni els animals del bosc el fan servir. El foc acaba atrapant els veïns enmig de la pujada que els hauria dut a la carretera, la seva salvació. Alguns van aparèixer calcinats a pocs metres de la carretera.
A l'incendi dels Pinars hi van morir 21 persones de totes les edats. Famílies senceres i infants, el més petit dels quals tenia nou mesos. Un pare que va deixar la família abans de dinar per anar a comprar a la farmàcia va trobar-se amb la família morta quan va tornar.
Un avi va tenir la clarividència de fugir amb el cotxe afrontant el foc. L'home anava acompanyat de la seva dona, que va agafar un atac de nervis quan va veure tant de fum, va obrir la porta amb el cotxe en marxa i va saltar del vehicle.
L'avi va poder-ho explicar. La seva dona, en canvi, va haver de ser identificada a través de la dentadura
. L'incendi de Lloret ha quedat gravat al cap de tots els qui el van viure. El mateix Papa, Pau VI, va enviar un telegrama de condol. El president espanyol, llavors l'Adolfo Suárez, que era de visita al Brasil, va fer el mateix. També els reis espanyols. Tres ministres i el president Josep Tarradellas van traslladar-se a Lloret. Anys després, es van jutjar els promotors de la urbanització, a qui els familiars de les víctimes consideraven responsables del que havia passat. L'acusació argumentava que la urbanització era un laberint. Que si els carrers haguessin estat pavimentats, l'asfalt hauria fet de tallafoc... La sentència va declarar innocents els promotors. Dels que van fer el foc, mai se n'ha sabut res. Tothom, però, sospita que va ser intencionat. Feia dies que hi havia focs; eren focs petits. Després del dels Pinars, que inicialment també era petit però que es va descontrolar, no hi va haver més incendis. Fa 25 anys les coses eren molt diferents: no hi havia bombers, l'únic hidroavió a Catalunya tenia base a Reus. No hi havia telèfons mòbils i la urbanització Els Pinars es deia Los Pinares. No hi havia les tècniques actuals per identificar cadàvers. L'alcalde de l'època, Joan Domènech, tot emmascarat, feia de bomber voluntari i ajudava a carregar en una furgoneta els morts. Des de l'Ajuntament, atenia trucades de gent que volia saber si amics o parents eren a la llista de víctimes. Domènech recorda com una noia demanava si una amiga seva havia estat ferida o morta. «És rossa», deia la jove per facilitar-ne la identificació. «Senyoreta vostè no s'imagina el que és això. No sabem si són rossos o morenos. »
|
