dimarts, 25 de maig de 2004
>
Els nous Streicher
la columna
JORDI SOLER
.
Diumenge a la nit, el programa del Canal 33 Segle XX, que presenta el professor Joan B. Culla, estava dedicat a Julius Streicher, aquell personatge que des de l'any 1923 i fins a l'enderrocament del III Reich el 1945 va estar editant la revista Der Stürmer -El Capdavanter, si no ho he traduït malament-, una publicació consagrada, de manera monogràfica, exclusiva i sistemàtica, a inculcar en les ments del poble alemany l'odi a mort als jueus. El documental mostrava les planes de Der Stürmer amb les terribles caricatures del ninotaire Philipp Rupprecht, Fips, en què als jueus se'ls representava sempre com a éssers deformes, lúbrics, pollosos i degenerats, les preferències dels quals eren el robatori i la violació de jovenetes àries. Streicher propugnava l'eliminació física dels jueus com a única manera d'alliberar Alemanya de la xacra hebrea, i ho va fer amb tanta vehemència i convicció que en el procés de Nuremberg va ser condemnat a mort, i executat a la forca, sense que hagués intervingut directament en l'holocaust; quan es va posar en marxa la Solució Final ja havia caigut en desgràcia i no ocupava cap càrrec. Això sí, seguia editant el seu ominós i abjecte pamflet.
Les coses que es deien a Der Stürmer, «si compres als jueus traeixes el teu poble», «quan alguna cosa s'ha podrit, els jueus en són la causa», tenen, ara i avui, el seus recreadors. Només que no pretenen mantenir la tírria antijueva, sinó atiar l'odi contra els catalans. Quan algú escriu que un castellà simpatitzant del Barça és indigne de ser president del govern espanyol, o, després de l'11-M, que Pasqual Maragall, de tant dir pestes de Madrid, al final ha aconseguit que algú volgués posar bombes als trens que hi circulen, està assumint el tètric mestratge de Julius Streicher. No ens enganyem, aquesta metòdica brivalla de sembradors de rancúnia, de neonazis encoberts, saben en quines fonts han de beure perquè la seva tasca sigui eficaç i ocasioni el màxim perjudici possible. És t
ot tan igual, que fa feredat.
|
