| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimarts, 22 d'agost de 2017


dilluns, 3 de novembre de 2003
>

Heroïcitats

Escriptora

la crònica

EVA SANTANA. .
L'autora explica com va impedir el robatori d'un telèfon mòbil en un trajecte de metro. Petites heroïcitats que hem de fer perquè aquesta gent no actuiï amb impunitat


+ En aquells moments, al metro, vaig decidir provar amb el sistema que enfronta «el pecador» amb el problema per tal que ell mateix pugui jutjar la seva pròpia actitud.  Foto: JOSUÉ GARCÍA
L'altre dia, mentre venia en metro cap a Badalona, me'n va passar una de bona. Estava asseguda en un d'aquests seients de quatre on vas assegut al costat d'algú i tens dues persones més de cara. El noi del meu costat escopia pellofes de pipa per terra sense parar. Me'l vaig mirar bé de dalt a baix: primer, per veure amb quina mena de persona me les havia -si és que per l'aspecte pots esbrinar alguna cosa- i en segon lloc, per veure si s'adonava que l'estava mirant desafiadorament i optava per deixar la seva activitat frenètica de menjapipes que en aquells moments ja arribava gairebé sobre la meva sabata esquerra. Me'l vaig mirar i remirar i ell ni tan sols m'havia dedicat una mirada. Vaig decidir atacar, dir-li que si aquelles porqueries també les feia a casa seva, cosa que és un error grevíssim, ja ho he pogut constatar, perquè altres vegades que m'ha passat m'han contestat: «Doncs, sí, a casa meva jo també les faig, aquestes coses», i aleshores et quedes tan parada que no saps què dir. No pots dir tampoc, directament, «mira, encara que a casa teva facis aquestes porqueries aquí no les pots fer perquè això és un espai públic i bla-bla-bla», perquè aleshores et miren amb cara d'extraterrestre i et diuen, «escolta, tu què t'has pensat, jo a casa meva no les faig, aquestes porqueries». I és que no hi ha manera, cada vegada que haig d'atacar un individu o indivídua d'aquesta mena em passo mitja hora reflexionant detingudament sobre la gramàtica i la sintaxi que haig d'utilitzar. Durant un temps, quan anava pel carrer i veia algú que llençava alguna cosa a terra li deia, «perdona, t'ha caigut això», i aleshores em deien, «no, no m'ha caigut, ho he llençat», i jo aprofitava per dir, «doncs aleshores ets un porc/porca». I em quedava tan ampla, us ho asseguro, però vaig arribar a témer per les meves ulleres, vaig arribar a pensar que un dia em guanyaria un calbot. En aquells moments, al metro, vaig decidir provar amb el sistema que enfronta el pecador amb el problema per tal que ell mateix pugui jutjar la seva pròpia actitud. Anava a engegar-li un «a tu et sembla bé això que fas?» amb l'esperança que el noi, en veure la meva sabata colgada de pipes reflexionés sobre la seva activitat escopidora i em digués «oh, ara m'adono que això és horrible, li demano les meves excuses, senyoreta, no ho faré mai més», però el noi es va aixecar disposat a baixar a la parada següent. Vaig entristir-me una mica, ara que em semblava que havia trobat el mètode adequat. El noi es va situar a la porta que quedava davant meu i entre ell i jo hi havia un altre noi que jugava amb el seu mòbil i que seia just a davant meu. El de les pipes va començar a mirar-se el mòbil del que estava assegut i se'l mirava amb molta atenció, se li va anar acostant. Jo, en un principi, no em vaig témer res, simplement vaig pensar que el xaval que seia a davant meu tenia un mòbil molt xulo i que l'altre sentia curiositat, però de cop, sota els meus ulls incrèduls, el de les pipes va començar a allargar el braç, just en el moment que s'obrien les portes i quan tenia la mà a un pam del mòbil de l'altre, vaig reaccionar de cop. «Eh! -vaig cridar-, vigilaaaa!» I vaig clavar un mastegot a la mà al de les pipes amb un diari que duia. El del mòbil no s'havia adonat de res i estava molt atabalat i el de les pipes va saltar a l'andana just en el moment en què es tancaven les portes. Des de l'andana, va posar el dits en forma de pistola i em va disparar. Els genolls em feien figa. El noi del mòbil no se'n sabia avenir i em va ensenyar la capsa del mòbil: l'acabava de comprar. Però de cop em vaig adonar que aquestes coses són perilloses, que m'hagués pogut sortir malament, que el paio m'hagués pogut esperar o seguir, jo què sé. Perquè no és la primera vegada que ho faig i una vegada em van escopir i l'altra també em van fer un senyal premonitori. I amb això és amb el que compten ells, que tenim por, i per això s'atreveixen a fer-ho amb tota impunitat, en plena llum del dia, en qualsevol lloc concorregut, perquè saben que a la majoria ens agafa por, tot de cop, i que arribarà un moment en què ens deixarem d'heroïcitats i girarem la cara. Que n'és de trist.

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.