| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 29 de març de 2024


divendres, 29 d'agost de 2003
>

El debat dels models territorials

Portaveu del PSC al Parlament de Catalunya

tribuna

JOAQUIM NADAL I FARRERAS. .
Hi ha latent un model pervers en la producció de sòl industrial que actua amb mecanismes força semblants als de la «indústria» de la construcció. Polígons petits i dispersos més pensats per a activitats terciàries o artesanals que per a activitats industrials en sentit estricte

Darrerament sentim veus insistents que reclamen un debat a fons sobre el model, o els models, territorials de Catalunya. Es tractaria de saber ben bé com és ara Catalunya i cap on va. Com és i com creix. Com creix i cap on creix. I per on creix i per on no creix. És per exemple indubtable que hi ha un fort creixement urbà al ritme d'una de les principals indústries del país: la construcció. Però el ritme d'aquesta indústria no es correspon ni al ritme de la demanda, ni a l'evolució de la població. La quantificació de la part de producte que es destina amb finalitat exclusiva a la segona residència així ho avala. Tenim doncs una indústria que fabrica habitatges i pisos buits. Tant, que en molts aspectes podríem catalogar l'evolució de la construcció més que com una indústria com un refugi de l'estalvi. De l'estalvi, és clar, quan es pot, o de l'endeutament de les famílies quan es necessita. Però fet i fet tothom té clar que la combinació entre l'evolució del mercat i la del preu del diner fa d'aquest un terreny força segur. Poc productiu en sentit convencional, però segur. L'intens debat, i recent, sobre la producció d'habitatges i la necessitat de productes específics per a joves en format de lloguer o de promoció pública o protecció oficial, no ha alterat de moment, ni l'evolució dels preus, ni l'evolució general de la producció, ni la mateixa evolució del sector. És clar que tampoc no s'han modificat seriosament les polítiques en mans encara dels que no han fet res, ni intentat res, per mirar de rectificar una situació que no és del tot dolenta ara però que inexorablement porta a un futur immediat pitjor. Pitjor per saturació, pitjor per inflació i preus inabastables, pitjor per a la cohesió social, pitjor per consum excessiu de sòl i pitjor per una visió de conjunt del país amb efectes nocius sobre l'equilibri i sobre la qualitat. Si la construcció és, ara per ara, la principal indústria, una altra part imprescindible del debat és saber quins són i com són els altres sectors productius. Quin pes té la indústria, el sector de la transformació, quin grau de modernització, innovació i recerca incorporen i amb quina incidència en el nostre pes en el mercat interior i exterior. Quines inversions productives es fan i en quins sectors i amb quins orígens. I si en aquest aspecte hi ha o no polítiques específiques, concretes, o es deixa a la improvisació, la discrecionalitat o la picardia. Hi ha latent un model pervers en la producció de sòl industrial que actua amb mecanismes força semblants als de la indústria de la construcció. Polígons petits i polígons dispersos de parcel·la petita o de parcel·la mitjana -poques grans- sempre perillosament subdivisibles en règim de propietat horitzontal. Polígons més comercials que industrials. Més pensats per a activitats terciàries o artesanals que per a activitats industrials en sentit estricte. Més per a construir naus per a vendre o llogar que naus per produir. Amb aquesta lògica única, unívoca, tothom vol tenir el seu polígon i tothom el vol en el millor lloc. I tothom hi busca i hi calcula abans les plusvàlues immobiliàries que els rendiments de la producció. D'acord que a petita escala potser ens són imprescindibles alguns polígons d'aquesta mena per a donar sortida dels centres urbans a les activitats industrials i artesanals petites i mitjanes. Però la gran pregunta sorgeix amb força: i la gran indústria on és, on va? No la que ja hi ha. En ve de nova? I si ve, qui l'ajuda, qui l'estimula, qui l'aprecia, qui la valora? Sort que els industrials autèntics ja fan la seva i aconsegueixen innovar i internacionalitzar-se força sense dependre gens d'una autèntica política industrial. La clau de tot s'hauria de situar en les estratègies territorials i les grans operacions logístiques a redòs de les quals es desenvolupen autèntiques plataformes productives de les quals avui som deficitaris. El nostre model actual es defineix bé per la fragmentació, bé per la dispersió. Però més enllà de la producció i transformació el tema és rellevant amb relació al consum indiscriminat de sòl i a la degradació ambiental i estètica de les perifèries urbanes que avui estan despersonalitzant a marxes forçades la singularitat i la qualitat dels nostre teixit urbà que es desdibuixa progressivament en una implantació amorfa i uniforme mancada de gràcia i atractiu. I això comporta també la contaminació indiscriminada i implacable de l'entorn rural i natural en el seu punt de contacte amb tots els creixements urbans. Com que tots estem enfilats a la cresta de l'onada d'una economia que encara va bé, no ens adonem de la càrrega de profunditat que porten aparellades aquestes tendències. Ens sembla que anem tan bé que som incapaços d'aprofitar l'eufòria per a parlar-ne a fons i per a aplicar-hi seny, sensibilitat i intel·ligència. Fins ara hem tingut un govern que s'ho ha mirat amb condescendència quan no ho ha fet amb un punt de cobdícia.

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.