diumenge, 28 d'octubre de 2001
>
El privilegi d'observar les persones sense màscara
David Colomer comenta que el seu treball com a periodista esportiu comporta un privilegi: «Veure les persones sense màscara. En un estadi com el del Barça, amb 100.000 persones, observes moltes coses si saps mantenir una actitud distanciada. Constates de nou que, en trobar-se més de dos persones, és fàcil dir o fer bestieses. I també aquella volubilitat de la massa per la qual, en mitja hora, es va del oé,oé a demanar una destitució. A la vegada, el futbol ens iguala. En un estadi, t'adones que el banquer del cigar i el pizzer són fets de la mateixa pasta». Parlant del que observa la seva feina, Colomer reflexiona sobre el perquè és periodista: «M'agrada escriure, però de petit no deia que volia ser escriptor, ni tan sols periodista. No ho sé, suposo que sóc periodista perquè, com que no suporto la sang, no puc ser metge, com que no m'agrada avorrir-me, no m'imagino de funcionari i, com que no m'agrada vinclar la carcanada, no soc pagès. No ho sé, com diu Empar Moliner, potser estaria millor de bidell d'una biblioteca. Com en Martí Rosselló». A propòsit d'aquest escriptor, comenta: «Ara, si l'escriptor no parla, no existeix. Si Martí Rosselló tingués una projecció exterior del seu jo, Anna K., aquest seu llibre magnífic, es vendria com el Malboro.»
Conversant sobre els seus possibles referents literaris, Colomer sembla voler conjurar un perill: «Si escrius en català i ets irònic davant l'absurd del món, sembla inevitable que et comparin amb en Quim Monzó. Jo l'admiro, però hi ha altres escriptors de contes en llengua catalana. Monzó torna el prestigi al conte després que la gent oblidés algú com Calders». David Colomer parla amb entusiasme de Pere Calders de manera particular d'Un estrany al jardí i té present els autors del Grup de Sabadell, com ara Francesc Trabal. I també esmenta com a escriptors preferits Martin Amis, de qui vaig llegir Dinero als 15 anys i em va impressionar molt la seva mala llet, Saul Bellow i Samuel Beckett. «Sóc molt dolent per les cites, però en faré una de Beckett: 'El sol brillava sense poder evitar-ho sobre el no-res nou'. Una gran frase».
|
