divendres, 8 d'agost de 2003
>
Les ocasions perdudes
Portaveu del PSC al Parlament de Catalunya
tribuna
JOAQUIM NADAL I FARRERAS.
.
Des del PSC mai no hem tingut cap dubte sobre l'oportunitat, la necessitat i la justícia de la llei dels expresidents de la Generalitat i mai no ens hem acabat d'explicar les reticències inicials de Jordi Pujol
+
L'autor repassa la gestació de la llei dels expresidents de la Generalitat de Catalunya i les reticències inicials de Jordi Pujol.
Foto:
EFE.
|
En la seva darrera sessió abans de les vacances d'estiu el govern de la Generalitat ha aprovat el decret que desenvolupa i aplica la llei dels expresidents de la Generalitat, aprovada pel Parlament de Catalunya en una de les darreres sessions plenàries d'aquesta legislatura. L'itinerari d'aquesta llei té una història interna que s'ha d'explicar. Ara deu fer ja força més d'un any que el grup parlamentari del PSC-CpC va presentar una proposició de llei sobre aquesta matèria. En aquella ocasió Jordi Pujol, primer i únic destinatari d'aquesta llei ara per ara, va fer saber als grups parlamentaris que no considerava oportuna la tramitació d'aquella proposició de llei que nosaltres mateixos havíem ofert de consensuar amb tots els grups. I tots li vam respectar la voluntat expressada. Però pels volts de Setmana Santa d'aquest any de la mateixa manera Jordi Pujol va fer saber qua ara trobava oportú que es tramités i resolgués el tema abandonant la idea que havia tingut anteriorment de deixar-ho per al futur govern i per a la propera legislatura. És així com amb una actitud constructiva, coherent i d'alt sentit institucional, i prèvia retirada de la proposició de llei del PSC-CpC, tots els grups parlamentaris van acordar el tràmit de lectura única i van acceptar el ràpid i àgil consens proposat per la Mesa del Parlament que va ser vehiculat per encàrrec del president, Joan Rigol, i pel vicepresident, Higini Clotas. Resolíem així un deure cívic, un deute moral, un compromís amb la dignitat institucional de la presidència de la Generalitat i del Parlament, pendent de resoldre d'ençà del final de la presidència Tarradellas.
Mai no hem tingut cap dubte sobre l'oportunitat, la necessitat i la justícia d'aquesta llei i mai no ens hem acabat d'explicar les reticències inicials de Jordi Pujol. Però no solament estàvem d'acord amb aquesta llei, que en primera instància havíem promogut nosaltres mateixos. Pensàvem i pensem que s'havia d'haver aprofitat aq
uesta legislatura per abordar amb una actitud i un mètode semblants un conjunt de qüestions de caràcter institucional que Catalunya tenia i té pendents. Reporto aquí, en l'encapçalament de l'article, el cas de la llei dels expresidents perquè entenc que ara ja es pot dir que s'ha convertit en l'excepció que confirma la regla. Una regla dominada per una actitud intransigent, partidista i molt poc institucional que ha impedit acords semblants en d'altres qüestions que ens haurien permès d'avançar temps i guanyar credibilitat. Preveient un canvi en el govern i un canvi de majories al Parlament, coneguent la retirada de Jordi Pujol, era lògic pensar que la generositat política, la grandesa de mires i el sentit institucional de CiU obriria les portes a aquelles reformes sobre el marc i les regles del joc que hauria estat raonable de deixar resoltes. I no ha estat així. De tal manera que són ara qüestions pendents, situades en l'agenda política, no resoltes i tàcitament encomanades al futur govern de la Generalitat i al nou Parlament. Val la pena de fer-ne un llistat que no serà exhaustiu però que en el seu conjunt és aclaridor. Em refereixo a la imprescindible i urgent reforma del reglament del Parlament, a la urgent i pendent des del 1980 llei electoral de Catalunya, a la divisió territorial de Catalunya que és un mandat estatutari, a la nova llei de la CCRTV, que ha de garantir més l'eficàcia i sobretot la pluralitat dels mitjans públics de comunicació. També estem parlant de temes com la limitació de mandats, la idoneïtat dels càrrecs públics que s'han de nomenar per part del Parlament, la reforma de les lleis territorials de Catalunya o el reconeixement del paper institucional dels alcaldes en l'àmbit autonòmic. O també hi podem afegir el desbloqueig o la reforma en profunditat de la Sindicatura de Comptes, de l'Institut Català de Finances o de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya. I és clar, no cal dir-ho, estem parlant sobretot de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, la reforma del qual no s'ha iniciat en aquesta legislatura simplement perquè CiU i Artur Mas no han volgut o no han pogut.
És evident que en alguna d'aquestes qüestions és més fàcil la generositat des de l'oposició que des del govern. Però ara caldrà que el n
ou govern tingui la generositat i la visió que CiU no ha tingut, i caldrà també que CiU, des de l'oposició, apliqui la generositat i el sentit institucionals que fins ara ha negat. I això haurà de ser així siguin quines siguin les majories que resultin de les eleccions al Parlament de la propera tardor. Tot i que tot allò que CiU no ha volgut fer en vint-i-tres anys potser caldrà que el nou govern ho compassi, moduli i distribueixi al llarg de la propera legislatura, perquè, ben segur, es trobarà molta altra feina per fer i alguna d'urgent i peremptòria per atendre necessitats dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya que ja ho esperen.
|
)
