divendres, 1 d'agost de 2003
>
L'imperi de José María Aznar
Portaveu del PSC al Parlament de Catalunya
tribuna
JOAQUIM NADAL I FARRERAS.
.
Aznar fabrica una idea i la combat, crea un perill i s'hi oposa, atorga càrrega política a la idea d'una euroregió i ho considera un atemptat a la unitat que ell propugna. És així de senzill.
+
El president del govern estatal, José María Aznar, i el president del govern de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, durant una reunió a la Moncloa.
Foto:
EFE.
|
Ja hem passat mig estiu. Avui comença un agost especial i ja no falta gaire per aquell episodi pintoresc i curiós en què José María Aznar dóna el tret de sortida del nou curs polític amb una partida de dòmino a Quintanilla de Onésimo. És cada any un acte allunyat de qualsevol localisme i que fuig dels particularismes petits i centrífugs que sempre empetiteixen els projectes polítics dels grans homes. Cridat a més alts destins en aquest acte ple d'universalisme, Aznar projectarà el seu missatge de redempció de tota la humanitat amb un cos de doctrina elaborat i sofisticat que arrenca del mateix simbolisme profund de la partida de dòmino. Aquesta va ser una de les aportacions notables del discurs aznarista del curs recentment acabat. Si podem ensenyar als nostres fills l'Amazones, o el Hudson o el Mississipí o potser el Tigris i l'Eufrates per què els hem d'entretenir amb el Pisuerga o el Tormes o, sense anar tan lluny, a què aspirem aquells que pensem que és bo començar pel Ter i l'Onyar, el Besòs i el Llobregat, seguir amb les Nogueres i culminar en l'Ebre i els petits grans rius de la Península? No calen gaires comentaris a aquesta manera d'entendre el món i l'educació. Ja s'entén. No ens podem tancar, ens hem d'obrir al món perquè el món ens està esperant amb els braços oberts i confia en la nostra apportació redemptora. La segona aportació hauria de consistir a presentar-nos al món amb una sòlida formació religiosa. No pas una sòlida cultura religiosa, de totes les religions monoteistes o no. Es tracta de poder entendre la veritat des de l'escola, tornar als temps on l'Estat i la institució eclesiàstica es confonien i col·laboraven en les pompes civils i les celebracions. És, com es pot veure, una aportació que ben garbellada hauríem de situar per indignació de tots els catòlics en el terreny de les pràctiques preconciliars. Com que per fer la nostra contribució universal amb aquest bagatge no n'hi ha prou, haurem d'haver reforçat el s
entit unitari, compacte, homogeni de la identitat espanyola i ho haurem hagut d'ensenyar als nostres nens i nenes de totes les escoles per tal que no es desviïn del correcte camí i perquè no s'entretinguin més del compte en l'aprenentatge de les matemàtiques o dels idiomes que són temes en els quals segons sembla a hores d'ara anem molt sobrats. És amb aquest bagatge intel·lectual que es pot amb tota tranquil·litat pensar en la vocació universal d'Espanya i el gran paper que està cridada a jugar. Si féssim seguir la lògica del discurs d'Aznar podríem dir que en la seva recent descoberta vocació atlantista i hispanista hi ha al darrere un vell somni imperial, la recomposició d'aquell moment gloriós i que va durar poc en què un rei va tenir feina a mantenir el seu conglomerat imperial amb autèntic respecte «federal» per les parts del conjunt. I el seu fill, que va intentar canviar de tàctica i d'ideari, ho va voler controlar tot des de l'Escorial i ho va engegar tot a rodar fent la ruïna de l'Imperi i de les terres principals que alimentaven amb els seus impostos aquest somni imperial. Només des d'aquest context ideològic una mica esperpèntic es pot entendre que Aznar emprengui la croada contra els particularismes i contra totes les petitotes coses tot incloent els suposats designis de Pasqual Maragall en relació als territoris que havien format part de l'antiga Corona d'Aragó. Aixecar fantasmes a partir de les propostes de Maragall denota una actitud intransigent i obcecada que impedeix veure en aquesta proposta el sentit de la modernitat i la profunditat de la proposta. Aznar fabrica una idea i la combat, crea un perill i s'hi oposa, atorga càrrega política a la idea d'una euroregió i ho considera un atemptat a la unitat que ell propugna. És així de senzill. Si a Catalunya no hi ha enemic, s'ha de fabricar, i si a l'enemic fabricat se li poden atribuir vel·leïtats independentistes i separatistes, millor, i si és un enemic que des d'una determinada òptica ideològica convé ridiculitzar, millor. Només que inventant fantasmes qui fa el ridícul és el mateix Aznar. En relació al seu somni imperial seria convenient que llegís alguns llibres d'història, i en relació a les desqualificacions que li mereix la proposta de Maragall convindria q
ue abans de parlar se la llegís. Maragall diu que al voltant de la vall de l'Ebre i de l'arc mediterrani s'hi articulen uns territoris que podrien compartir una vocació comuna en l'àmbit europeu amb estratègies compartides per reforçar el seu paper i evitar el desgast i l'escanyament de la manca d'infraestructures adequades. I Maragall diu que en relació a aquest tema és quasi tant més important que el concepte (d'Espanya), el mapa. És clar, perquè el mapa que té al cap el senyor Aznar conté una ideologia i amb el mapa la voldria fer realitat encara que sigui fent entrar el clau per la cabota.
|
)
