divendres, 6 de juny de 2003
>
Especulacions de tardor
Portaveu del PSC al Parlament de Catalunya
tribuna
JOAQUIM NADAL.
.
Si a la darrera campanya s'ha diluït el missatge municipalista i s'ha esborrat de l'agenda política els temes d'estricta prioritat local, hi ha el risc que algú es prengui les catalanes sota el condicionament de les espanyoles i intenti subordinar les unes a les altres
+
Pasqual Maragall amb l'alcalde de Barcelona, Joan Clos, i el líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, durant un acte electoral a Barcelona.
Foto:
EFE.
|
Apunt d'entrar a l'estiu tots els ulls miren ja cap a la tardor. Ha passat una primera cita electoral, la dels governs locals, i s'acosten inexorablement les eleccions autonòmiques a Catalunya. Les lliçons de la primera contesa haurien de servir per a la segona. I una primera lliçó és de prioritats i de calendari. El calendari ha volgut que en poc menys d'un any hi haguessin a Espanya tres eleccions: locals pel maig, catalanes a l'octubre i generals d'aquí a poc menys d'un any. Doncs bé, en aquest encadenament podria resultar que cada convocatòria fos presa com un laboratori per a les següents. Així les municipals podrien interpretar-se com unes primàries de les catalanes i aquestes unes primàries de les espanyoles. Si aquesta temptació ha diluït el missatge municipalista de les eleccions locals i ha esborrat de l'agenda política els temes d'estricta prioritat local, hi ha el risc que algú es prengui les catalanes sota el condicionament de les espanyoles i en aquest sentit se subordinarien les unes a les altres. Les eleccions catalanes són catalanes i prou, afecten l'autogovern de Catalunya i concerneixen tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya en tot allò relacionat amb la seva qualitat de vida.
L'agenda prioritària hauria de ser molt clara i diferenciada, concentrada en aquelles qüestions que sabem que interessen i preocupen. Qualsevol càlcul interessat, qualsevol subordinació, qualsevol intent de confondre els temes i els termes del debat, perjudicarà la imprescindible independència i claredat d'horitzons d'unes eleccions que se centren a Catalunya. L'únic punt de contacte amb l'àmbit general espanyol s'hauria de situar en el debat sobre el model d'estat i sobre els dèficits fiscal i d'infraestructures de Catalunya en relació amb Espanya com a conseqüència d'una política arbitrària, discrecional i moguda per criteris centralistes i centralitzadors. Centrats a Catalunya adquireix sentit un doble interrogant: quin és el balanç
dels darrers quatre anys del pujolisme i quina és la sortida que volen els catalans d'aquesta situació.
Em sembla clara la resposta majoritària a la primera qüestió. Sigui quin sigui el balanç de vint-i-quatre anys, els darrers quatre anys són perduts. El govern de CiU ha perdut el temps i la conseqüència més greu d'això és que ha fet perdre el temps a Catalunya. Hi ha voluntat de canvi. De persones i de polítiques. D'actituds i de voluntats. La ciutadania espera un desvetllament, un despertar de la inèrcia, de l'ensopiment, d'un alentiment de l'administració. Fa massa temps que les decisions, la presa de decisions, la resolució dels temes de relació entre l'administració i els administrats, es congela o es retarda inexplicablement. La segona qüestió té un plantejament més polèmic. Cap on volen els ciutadans que vagin les coses de cara al futur? El més lògic fóra que els ciutadans es decantessin cap a un canvi clar. Retrocés de CiU i majoria sòlida dels socialistes. Una tradició de govern i unes polítiques substituïdes per una altra tradició de govern i unes altres polítiques. Les darreres eleccions municipals, però, obren un nou horitzó i hi ha qui pensa que la clau pot estar a les mans d'ERC. El problema d'aquest plantejament és que desplaça la clau des de la voluntat dels ciutadans cap a la voluntat i el pes, absolutament legítim, és clar, d'una força política que previsiblement no serà la força majoritària. Tindrà més pes, tindrà una distribució més homogènia, pot ser. Però enlloc no està escrit que hagin de tenir la clau. Justament diumenge passat Josep Ramoneda en una anàlisi dels resultats de les eleccions municipals concloïa que tot indica que «serà Esquerra qui decideixi el futur ocupant del Palau de la Generalitat. Llevat que els dos principals (PSC i CiU) tinguin un atac de pànic i optin per la salvació mútua». L'atac de pànic recíproc acreditaria una feblesa tant de CiU com del PSC i simbolitzaria la voluntat de tots dos d'apuntalar-se mútuament. És possible que molts catalans vulguin una solució així, més per centrisme que per pànic. Però vist així seria tant com negar als socialistes la capacitat de representar sols un espai polític que han representat en altres àmbits, sols o amb coalicions de progrés. A molts e
ls fa més pànic la sensació del mutu apuntalament que la relació amb altres forces polítiques. Per sortir del dubte n'hi hauria prou amb un bon resultat i una sòlida majoria dels socialistes que dissipés dubtes sobre l'autèntica voluntat de canvi dels catalans. Però per això els socialistes tenim el compromís i la responsabilitat d'afinar la proposta, d'aclarir el missatge, de fer una oferta molt clara i d'anar per feina fins a consolidar una alternativa clara. Una alternativa catalanista i progressista que tregui espai als que encara voldrien una altra manera de dividir el mapa parlamentari català, que donaria vida a un fals plantejament per tal de negar als socialistes la més estricta catalanitat de la seva proposta.
|
)
