divendres, 11 d'abril de 2003
>
Llàgrimes i supersticions
S.B.
.
«Quan he sentit la primera frase dels fets provats, he entès que no m'havien condemnat», afirmava ahir Xavier Bassa, en sortir de l'Audiència. El relat dels fets que va llegir el president del tribunal, Fernando Lacaba, començava directament per les trobades de Guirado i Ullastre per preparar el segrest: ni una paraula sobre Bassa i Casals com a instigadors de la idea. Tanmateix, a la sala Bassa no s'havia mostrat tan convençut des del principi. Fins que el relat no va arribar al punt en què Ullastre demana a un vianant que escrigui l'adreça de Carme Colom al sobre on hi havia la cinta amb la veu de la farmacèutica, Bassa no es va veure lliure. El tremolor convuls del seu clatell va ser l'indicador inequívoc: plorava. I la seva mare i la seva dona també ploraven, agafades, a tocar de la porta d'una sala de vistes plena de gom a gom. «Ja començava a pensar que em moriria sense veure això aclarit», va dir la mare de Bassa. Poc després, el seu fill, més serè, explicava que feia dies se li havia escapat un ocell: «Un senyal de llibertat.» Tot i reconèixer l'ensurt del dia que va veure sis policies defensar amb rotunditat que la lletra del sobre era seva, Bassa sostenia ahir que sempre havia estat convençut que l'havien d'absoldre.
|
