dijous, 10 d'abril de 2003
>
Traïcions
El lector escriu
ALBERT MADEMONT DORCA. Banyoles (Pla de l'Estany).
.
A dos quarts de tres de la matinada, les sirenes de guerra ens havien fet instal·lar al fred soterrani de la casa de Bagdad; la ciutat que ens havia vist créixer i córrer pels seus carrers, la ciutat que estimàvem. Del seu ample i negre pit en sorgien els solcs que dibuixaven les bombes rere seu; estels fugaços que passen tan ràpids que no et donen temps de demanar cap desig. Hom necessita en aquests moments recolzar-se a l'espatlla d'algú per sempre, o creu que per sempre, i oferir la seva perquè algú s'hi recolzi. Ningú de la família havia dormit aquella nit; només l'àvia. Ella va dormir aquella nit i ho faria totes les altres. Li vàrem dir adéu... o potser millor, un fins aviat murmurador. Avui plou sobre Bagdad i algú ha pintat de color gris el nostre cel blau. La runa és sota els nostres peus i els seus carrers desconeixem. El pare Fahad i la mare Marwa parlen d'abandonar la ciutat. Hi estic d'acord; volem deixar-hi soterrat el dolor que ens oprimia i ofegava. La meva germana Tiba no va dir res. Mirava amunt; mirada interminable, afilada com una ratlla vertical i inflexible que es clava i desapareix al cel que ens ha traït.
|
