diumenge, 6 d'abril de 2003
>
L'últim sopar
El lector escriu
ALBERT MADEMONT DORCA. Banyoles (Pla de l'Estany)
.
Aquells dies eren diferents uns dels altres. No només perquè avancés el temps inexorablement; això és motiu suficient perquè un sigui diferent de l'altre, sinó perquè avançaven a no sé on; potser ens duien a la incertitud del demà. A casa, l'àvia ens va preparar i posar com sempre el sopar a taula: shakshuka. La mare no va anar a treballar; ja feia més d'una setmana que no hi anava. El pare va arribar de la seva reunió de la mesquita. I la meva germana, igual que jo, tancava els llibres d'estudi; estudiàvem a casa perquè l'escola era tancada. El termini expirava aquella nit i el silenci de taula era més gran que cap altra nit. La por es dibuixava als ulls de la mare, que ens contemplava tristament mentre acotava el cap per prendre shakshuka. L'àvia no menjava i el pare no parava de fer-ho ràpid i sorollosament com si fos l'última cosa que hagués d'engolir. La meva germana Tiba i jo, ella amb ulls plorosos, ens miràvem. Les sirenes de guerra van trencar aquell silenci. El plor de la mare va emmudir la xiuletada i els crits del pare -«Omar, fill, agafa a la teva germana i porta-la a baix!»- anunciaven el preludi del que arribava. Vaig obeir sense deixar de mirar la reacció i la desesperació de cada membre de la meva família; no volia perdre aquelles imatges: arrencava el plor del meu pare Fahad; un suau remor que connotava el seu dolor, la seva impotència. La mare s'arrossegava a terra plorant, intentant apropar-se al seu marit; volia agafar-li els pantalons com si d'això depengués la seva subsistència. La meva germana, callada, m'estrenyia intensament la mà. Saddam no hi era, allà. Només hi havia la meva família baixant les escales del soterrani que els abrigaria de les bombes dels enemics.
|
