divendres, 4 d'abril de 2003
>
l'observatori de la UdG
l'observatori de la UdG
J. REGINGÓS-ISERN
.
-Tinc por.
El malson que havia martiritzat els darrers anys a la doctora Beth O'Connor, psicòloga de l'exèrcit, s'estava fent real.
- De què tens por?
- Tinc por de morir; por de matar...
Una esgarrifança va recórrer tot el cos de la doctora. Se li van humitejar els ulls i notava un nus al coll. La Mobby, per la seva banda, estava silenciosa, esperant una resposta de la psicòloga.
- Mobby (féu la Beth suaument), saps que això no és possible. Tu estàs dissenyada per morir matant. No pots tenir por.
- Però Beth... bé; doctora O'Connor... Jo sóc diferent. Tothom ho diu: sóc una bomba intel·ligent!
Efectivament la Mobby era un exemplar de Tomahawk, una de les armes catalogada sovint com a intel·ligent.
- Pots tutejar-me, Mobby... Mira; et seré molt franca: per tenir por de morir s'ha de ser conscient de la pròpia existència. I una bomba no en pot ser conscient.
- Si el que dius és cert, Beth, si una bomba no pot ser conscient d'ella mateixa, no poden haver-hi bombes intel·ligents, veritat? Llavors, amb qui estàs mantenint una conversa, Beth? Ho saben els teus superiors que tens xerrades amb bombes?
Aquesta última observació va treure la Beth de polleguera (a més d'intel·ligent, aquell coi d'enginy mecànic s'expressava amb sornegueria!). Va decidir acabar la sessió i ordenà als tècnics que retornessin la Mobby al magatzem. Quan sortia del despatx de la psicòloga, des de dalt del carretó estant la Mobby va saludar dos cirurgians que esperaven el seu torn. Li van comentar que estaven deprimits perquè no els havien convidat encara a cap atac quirúrgic. Pel passadís es van creuar amb dos experts del departament d'eufemismes discutint sobre danys col·laterals i foc amic... La Mobby recordava tot això mentre volava cap a Bagdad, amb unes coordenades gravades en la seva memòria i amb el seu sistema de navegació via GPS controlant fèrriament la trajectòria. Li quedaven pocs minuts de vida i això li feia bullir els circuits. De sobte,
quan ja es reconeixia la silueta de Bagdad a l'horitzó va notar una cosa estranya: el sistema de navegació ja no controlava la seva trajectòria: era mestressa del seu destí? Li va venir de sobte la imatge d'en Pit, aquell enginyer informàtic que li havia instal·lat la darrera versió del software abans de ser llençada des d'un submarí en algun lloc de la Mediterrània. «Ara entenc per què em va picar l'ullet», pensà. Ràpidament tornà a la realitat: no tenia cap possibilitat de salvar-se (òbviament estava dissenyada per un vol només d'anada). Ara, però, podia evitar matar. Va aixecar al vol per allunyar-se de Bagdad i, de forma instintiva es va adreçar a unes noves coordenades que tenia emmagatzemades en algun lloc de la memòria. La desconnexió del sistema de navegació només afectava el seguiment de la trajectòria programada inicialment i, per tant, el GPS seguia indicant la posició exacta en tot moment. «En Pit ha fet una bona feina.» Les noves coordenades corresponien a un lloc inhòspit completament deshabitat al sud-est de Bagdad. En arribar-hi, just abans de xocar amb el terra va alçar la vista i va veure al cel desenes d'esteles que s'acostaven, a tota velocitat, al mateix punt on ella anava a impactar. En un últim reflex es va desactivar per evitar la terrible explosió. Va morir feliç.
|
