dijous, 27 de març de 2003
>
El nou llenguatge bel·licista
l'observatori de la UdG.
JOAN-LLUÍS ALEGRET. Professor d'antropologia
.
Aprincipis del segle XX l'organització interna dels governs reservaven al Ministeri de la Guerra els afers relacionats amb aquesta. Després, a aquesta instància se la va anomenar Ministeri de l'Exèrcit. Posteriorment es va transmutar en Ministeri de Defensa, tal i com avui el coneixem. Però ja es comença a parlar del possible Ministeri de Manteniment de la Pau, malgrat que correm el risc, després de la guerra que vivim, que aviat tornem a anomenar-lo Ministeri de la Guerra «Preventiva».
El que realment s'està debatent políticament aquests dies no és si guerra sí o guerra no, si més no, de quines institucions i en quins termes s'ha de decidir la guerra, s'ha de legitimar, s'ha de justificar. També s'està debatent sobre quin tipus de guerra s'escau més a la situació provocada de facto pel nou (des)ordre internacional.
En aquest context és on pren molta rellevància el paper d'Europa, el seu futur, el nou ordre internacional, el nou concepte de guerra preventiva, el futur de l'ONU, el compliment futur de les resolucions del Consell de Seguretat pendents (Sàhara, Israel, etc.).
Quina Europa volem? Aquesta resposta ara l'hem de replantejar no únicament a la llum del que fins ara hem tingut (comissió, euro, Parlament Europeu, etc.), sinó a la llum del que s'està configurant a partir de la segona guerra a l'Iraq i que podem entreveure en els següents nous temes:
1. Neogaullisme de Chirac
2. L'antiamericanisme de la vella Europa
3. El futur paper d'Alemanya en relació a l'Europa de l'Est
4. Conseqüències de la Carta d'Aznar, Blair i Berlusconi de suport a Bush
5. Document dels 10 països de l'Est aspirants a entrar a la UE en suport als EUA
6. Pressions indescriptibles que els EUA fan a Alemanya, França, Turquia, etc.
7. Conseqüències de la reunió de Bush, Blair i Aznar a les Açores
8. Divorci total entre els governs bel·licistes i les opinions públiques
Per altra banda haurem de començar a meditar molt seriosament sobre tot el seguit d!
2argumentacions, justificacions i explicacions que s'estan fent sobre el caràcter inevitable de la neoguerra.
Avui dia s'està abandonant l'acord de diplomàcia internacional pres pel president Wilson a principis del segle XX i que va ser una norma seguida per tota la diplomàcia internacional fins ara: la prohibició de la diplomàcia secreta. El darrer exemple el tenim en tot el que en aquests dies s'està discutint sobre el nou paper de l'ONU en la reconstrucció de l'Iraq, el paper a donar a les ONG en l'ajuda humanitària, etc.
El referent per justificar la guerra avui s'està desplaçant a l'ús d'informacions facilitades pels serveis secrets i no pels diplomàtics ni per les institucions responsables de prendre acords polítics. Això simplement és carregar-se el Dret Internacional, les regles del joc existents fins ara i suposa dir que estem sense un referent per al futur, el que ja es coneix com el nou ordre internacional. Però també és una cosa semblant a la tecnocratització de la guerra i això és molt i molt perillós, ja que suposa que ens hem allunyat totalment de la dimensió moral enfront de la guerra.
«Primer es decideix fer la guerra, després es busca amb quina legalitat internacional s'emmarca aquesta decisió, i després ja veurem qui paga la factura»
Avui ja s'actua de la següent manera: primer es decideix fer la guerra, després es busca amb quina legalitat internacional s'emmarca aquesta decisió, i desprès ja veurem qui paga la factura. De la manera més cínica possible, ja es diu que la reconstrucció de l'Iraq s'ha de veure com una inversió.
La posició dels EUA la podem llegir com una nova forma de populisme, però ara global, on els discursos (arguments) bèl·lics estan provocant un desplaçament de les decisions de les institucions polítiques (parlaments, etc.) a decisions unilaterals dels governs. Per això Aznar passa del Congrés, a més de passar de l'opinió pública. En contra d'això l'única possibilitat real de fre és la mobilització de la societat civil. Aquest és un dels motius pels quals els mitjans de comunicació s'han transformat en quelcom tan estratègic. Així s'ha d'interpretar el paper tan rellevant que per Berlusconi i Aznar va tenir el control dels mitjans de comunicació de masses abans ja d'arribar al poder.
Així s'ha d'interpretar la intoxicació i l'adormiment a què ens estan sometent els mitjans de comunicació oficials com TVE o Antena 3.
En aquest sentit cal preguntar-se urgentment, entre altres coses: Quants morts hi va haver a la primera guerra del Golf? Quins efectes tindran els bombardejos que s'estan fent a l'Iraq? Quin va ser el paper de la CNN en la primera guerra del Golf i quin és l'actual? La desinformació que tot això suposa, ens ha de fer pensar en els nous conceptes i les noves realitats relacionades amb la neoguerra.
|
