dimarts, 4 de març de 2003
>
Amanida selvatana
la galeria
JOSEP PUJOL I COLL
.
«Devora la plàtera del bullit, mai no en mancava una altra, tan grata als ulls com al paladar, encimbellada de cosconilles, de màstecs i de repunxons, collits en els marges propers, i oliats i avinagrats profusament». La descripció d'aquesta amanida asilvestrada pertany a Bertrana, de quan feia d'hereu per les seves terres de l'Esparra. És una amanida ben selvatana: tant de bo les cuineres de Sils poguessin recuperar-la, però feina tindran a trobar les herbes margeneres de què es compon. Els marges, terres de ningú i per tant de tothom, proveïen les ravenisses, el margall, el serreig, el lletsó, el forcadell per als conills; els màstecs, els repunxons i les cosconilles per a les amanides i, quan hi havia misèria, bestiar i família es disputaven les verdolagues i les corretjoles. Parlant-ne amb els meus pares hem reculat a un temps en què vendre enciam a les botigues era mal negoci, perquè tothom en tenia a l'hort. A l'hivern, quan no n'hi havia i també flaquejava l'escarola, les arrels dels repunxons, unes bones mates de màstecs o cosconilles (a la selvatana, «màstrecs i cosconies») eren el verd enlluentat que centrava la taula. El nostre temps, emperò, és temps d'iceberg. El nom d'aquest enciam, internacional i gèlid, ja ho diu tot. Dies i dies a la nevera i sempre incòlume, atapeït, cruixent i insípid com un glaç. A en Bertrana li n'haurien vingut ois.
|
