divendres, 3 de gener de 2003
>
Sentit i sensibilitat
Escriptor
opinió
ISIDRE GRAU.
.
El Cep i la Nansa ha publicat la traducció al català de «Monsó», un llibre de Vimala Devi sobre la independència de la colònia portuguesa de Goa, avui part de la República Índia
+
Aquest recull d'històries es va publicar l'any 1963 i narra els ambients, els personatges, els estats d'ànim de la terra natal de l'autora, Goa, una antiga colònia portuguesa annexionada per la República Índia.
|
La mirada poètica té moltes maneres d'expressar-se. Vimala Devi, natural de Goa, catalana d'adopció i aquí més coneguda fins ara pels seus poemes, ens sorprèn amb una prosa que destil·la sentit i sensibilitat pels quatre costats. El pròleg de Manuel de Seabra ens parla de contes, però ella mateixa no es preocupa gaire de les convencions del gènere i transita contínuament de la història arrodonida a la pura narració d'ambients, de personatges, d'estats d'ànim. Fins que al final d'una grata lectura tenim motius per preguntar-nos si, en realitat, no hem estat llegint una novel·la. Sí, la novel·la de la Goa colonial, quan ja tot anunciava la fi de l'ordre conegut.
Sigui com sigui, els relats de Monsó fan viure al lector més desinformat l'ambient social i moral de la Goa dels anys cinquanta, amb la difícil convivència de les comunitats cristiana i hindú, amb la divisió classista entre els batcars, o hisendats rurals, i els manducars, una mena de serfs de la gleva sotmesos a obediència. I presidint-ho tot, una mirada narrativa que sovint es vesteix de noia adolescent i dóna sensibles protagonistes que es posen de part dels oprimits i assenyalen les injustícies amb els dits del cor.
Una complicitat anímica que aviat ens fa sospitar que s'alimenta de les vivències de l'autora. I un breu cop d'ull a la seva biografia ens ho confirma. Perquè Vimala Devi, sobrenom de Teresa da Piedade de Baptista Almeida, va néixer a Goa, filla d'un advocat i d'una batcar catòlics i proeuropeus, i l'any 1959 va emigrar a Lisboa per començar una altra vida, ben aviat relacionada amb la societat literària portuguesa. I va ser des de Lisboa que ella va seguir la independència colonial de la seva terra i la ràpida annexió per part de la República Índia.
El món de joventut estava desapareixent, el moment era propens a l'evocació i ella la converteix en literatura. Un recull d'històries que ja es va publicar a Lisboa l'any 1963, que posteriorment han conegut algunes ve
rsions en suec i en esperanto, i que ara, resistint admirablement la prova del temps, la mateixa autora ha traduït al català.
La frescor amb què ara llegim unes pàgines concebudes fa quaranta anys és la millor prova de la seva validesa universal. I la constatació irrefutable que per arribar a l'ànima de les coses, i traslladar-la al lector, la bona literatura prioritza allò que és local, particular, íntim. En aquest cas, el vehicle és un llenguatge planer, precís en l'observació, però gens simple en la seva organització literària. Combina diferents veus, alterna múltiples plans d'espai i de temps, en nom de la màxima eficàcia emotiva.
El corrent evocador de Vimala Devi banya quinze illes, de dimensions i textures ben diverses. Tot i que predominen els relats melanconiosos i de vibració intimista, no es priva de l'humor costumista -com és el cas d'«El gendre-comensal», amb el quadre familiar d'una tia que vol arreglar la situació de quatre nebodes solteres concertant el casament de la menys lletja amb un conco-, ni del quadre obertament sociològic -a «Tyâtr» un matrimoni de batcars van al teatre i són testimonis de la fi del seu món- o del retrat literari de personatges entranyables, com el «Record de l'oncle Salú» o l'àvia d'«Ocàs», el veritable puntal d'una família de batcars.
Però la navegació per les aigües d'aquest recull comença amb un plat fort, de sabor penetrant i persistent, «Nattak», amb una noia humil que va al teatre del poble per assistir a la representació d'un actor molt admirat. Quan aconsegueix parlar amb ell, trobem un home ple de dubtes sobre si cal ser fidel a la terra o emigrar per créixer.
Perquè si «Druva» ens presenta la tensió psicològica de la noieta de catorze anys que la família acaba de casar amb l'home que la deixarà durant sis anys per anar-se a doctorar a Lisboa, a «Fidelitat» retrobem aquest home, amb la seva amant portuguesa, i a través d'un diàleg de factura Hemingway li recorda que a Orient «l'home pot trair, però el marit és sempre fidel». I és el mateix home que en l'últim relat, «Retorn», ja ha tornat a Goa i viu inadaptat al seu medi familiar i amb ganes de «tornar al segle XX, a l'avui».
|
)
