dijous, 28 de novembre de 2002
>
Les misèries del sindicat ASPEPC
El lector escriu
WENCESLAO GALÁN SÁNCHEZ. Professor de l'IES Olivar Gran. Figueres (Alt Empordà).
.
Rebo a casa i a la feina un dossier anònim sobre el sindicat ASPEPC, on algú ben col·locat a l'organització i amant del periodisme d'escàndol m'informa de l'antiga militància franquista del seu anterior secretari, actual president de la seva pròpia fundació i redactor d'una revisteta xenòfoba; de la xarxa d'activitats empresarials i financeres del seu assessor jurídic; de les ganivetades per entrar en una bona posició dins les llistes electorals, evidentment tancades; del clientelisme amb què les instàncies de poder confeccionen aquestes llistes, considerades un «chollo» (sic) pels alliberats, que poden així plegar dels instituts; de la compravenda de favors i relacions personals amb membres d'altres sindicats i partits amb poder; de l'ús en benefici propi dels telèfons mòbils i altres equipaments de l'entitat, etc. O sigui: tota la misèria del nostre sistema polític, de la nostra oligarquia liberal, amb la seva xarxa d'institucions burocratitzades i pseudorepresentatives, resumida, en circumstàncies i modes tanmateix miserables en el cas d'aquest petit sindicat.
La qüestió, però, és decidir si malgrat aquesta brutícia quotidiana i comuna, que envileix i degrada la nostra vida política com una taca de fuel, el sindicat en qüestió, ASPEPC, obre o no un espai objectiu de discussió i posicionament dins l'ambit de la política educativa catalana, sobretot en relació amb el valor i la funció assignats realment als instituts públics dins el model social del nou capitalisme per la LOGSE i els seus partidaris. Els professors que hi treballem des de fa anys, tot intentant, a la vida i a les aules, no devaluar el nostre discurs polític al nivell de Crónicas marcianas, ho decidirem, sens dubte, a les properes eleccions.
|
