dimecres, 23 d'octubre de 2002
>
La memòria i la vida
la galeria
JOSEP-LLUÍS PALACIOS
.
L'Estat no ens vol tornar els nostres papers i ara a Barcelona se celebra un congrés per recuperar la memòria de la dictadura. Encara ens queden moltes coses per saber de la guerra. Les persones amables, després de molts anys, t'ho expliquen. Soldats de la comarca que havien d'incorporar-se a la guerra el 1938 van fer instrucció militar a l'Autòdrom de Ribes. La vigília del seu trasllat al front uns quants joves van decidir amagar-se a Puigmoltó i als Carç. En Pep Camps (de les Casetes), en Cisco Marcer i en Joan -que va decidir fer el que manava el govern- van anar a la mateixa brigada. Un altre jove, forner de can Roda, s'incorporà a la brigada de Valdepeñas. Van marxar el mes de gener fins que va acabar la guerra l'1 d'abril de 1939. El primer destí d'en Joan -el seu pare era soci de la Societat d'Agricultors Obrers- va ser Almagro (Ciutat Reial) i després cap a Terol on va haver-hi una lluita duríssima. Va conèixer les Brigades Internacionals i es va adonar que portaven una alimentció millor. A la nit, però, atacaven tot cantant La Internacional. Després van anar cap al Mediterrani tot passant per Segorb. A vegades patien forts bombardeigs i en una ocasió van trobar-se amb en Pere Jacas Robert i Joan Rossell. D'allà van anar cap a Extremadura. El cap de la divisió era Valentín González, el Campesino, que els va dirigir la paraula en una ocasió. Van estar a Cabeza del Buey, Castuera, Pozoblanco, El Viso i Almadén. No tenien res per menjar: només blat i ordi. Allà va estar amb un soldat de Canyelles, l'Arturo, que va ser ferit a la cama. Després va exiliar-se, però en tornar va viure a Ribes. Es van assabentar que Catalunya havia estat ja ocupada. La guerra va durar pocs mesos més i vestits gairebé de soldats republicans van emprendre camí cap a casa: Manzanares, Alcázar de San Juan, València, Amposta i Roquetes (Baix Ebre). Allí van sopar i travessaren l'Ebre amb barca perquè tots els ponts estaven aterrats. El tren els va port
ar a Vilanova i a peu fins a Puigmoltó. Van passar tres dies en família i després cridaren les quintes del 39, 40 i 41 cap a Vitòria. Si sentien parlar català els remullaven. El país havia canviat radicalment. Raimon ja ho va cantar: «Jo vinc d'un silenci / antic i molt llarg».
|
