dimecres, 11 de setembre de 2002
>
Reflexions sobre l'11 de setembre del 2001
Traducció: DANIEL LUJÁN
opinió
PAULO COELHO
.
Un any després, tothom és encara capaç de recordar exactament on era, què feia, aquella tarda europea. Jo era a Munic, preparat per anar fins a la llibreria on tenia una tarda d'autògrafs, quan la representant de la meva editorial va picar a la porta de la meva habitació:
Engegi el televisor! Ràpid!
En tots els canals, l'escena era la mateixa: una torre del World Trade Center en flames, l'altre avió aproximant-s'hi, un nou incendi, i l'ensorrament dels dos edificis. La calamitat del dia 11 de setembre del 2001, un dia que ningú oblidarà on era, com i amb qui estava, quan va passar l'atac terrorista.
És sempre molt difícil acceptar que una tragèdia pot, d'alguna manera, portar resultats positius. Quan vam veure, horroritzats, el que semblava més un film de ciència-ficció -les torres desplomant-se i arrossegant en la caiguda milers de persones-, vam tenir dues sensacions immediates: la primera, un sentiment d'impotència i terror pel que estava passant. La segona sensació: el món mai més no seria el mateix.
Va ser amb aquests sentiments a l'ànima que vaig apagar el televisor, i vaig caminar fins al lloc on -suposadament- havia de tenir lloc una tarda d'autògrafs. Estava convençut que no apareixeria ningú, perquè les primeres hores es passarien a la recerca de raons, notícies, detalls. Vaig travessar els carrers deserts de Munic; encara que fossin les quatre de la tarda, la gent s'havia aplegat als bars, on ràdios i televisors estaven engegats, procurant-se convèncer a ells mateixos que tot allò era una espècie de somni i que es despertarien més tard o més d'hora, i que comentarien amb els seus amics que de vegades la raça humana està sotmesa a pesats malsons que solen ser molt semblants.
En arribar a la llibreria, per a la meva sorpresa, centenars de lectors m'esperaven. No conversaven, no deien res -era un silenci que anava al fons de l'ànima, buit de significats. A poc a poc, vaig entendre el que feien allà: en un moment com aquell, és bo e
star amb els altres, perquè no se sap què és el que pot passar en endavant. A poc a poc, tots nosaltres ens adonàvem que allò no era un malson, sinó alguna cosa real i palpable, que -a partir de llavors- faria part de la nostra civilització.
És sobre això que m'agradaria escriure, al cap d'aquest any tan esfereïdor. El món no tornarà a ser el mateix, és veritat -però, passat ja un any d'aquella tarda, ¿quedarà encara la sensació que totes aquelles persones van morir en va? ¿O es podrà trobar alguna cosa més enllà de la mort, la polseguera, l'acer retorçat, a sota de la runa del World Trade Center?
Crec que tot ésser humà, en algun moment, acaba per veure la seva vida traspassada per alguna tragèdia; podria ser la destrucció d'una ciutat, la mort d'un fill, una acusació sense proves, una malaltia que apareix sense avís i que porta la invalidesa permanent. La vida és un risc constant, i qui s'oblida d'això no està mai preparat per als desafiaments del destí. Quan estem davant de l'inevitable dolor que travessa el nostre camí, aleshores estem obligats a buscar un sentit al que està passant.
Per més bons que siguem, per més correctament que procurem viure les nostres vides, les tragèdies passen. Podem culpar-ne els altres, buscar justificacions, imaginar que diferents que haurien estat les nostres vides sense tragèdies. Però res d'això té importància: van passar, i punt. A partir d'aquí, el que cal és revisar la nostra pròpia vida, superar la por, i començar el procés de reconstrucció.
La primera cosa que hem de fer, quan estem davant del sofriment i de la inseguretat, és acceptar-los tal com són. No podem tractar-los com alguna cosa que no ens dóna respecte, ni transformar-lo en una mena de càstig que satisfaci el nostre etern sentiment de culpa. Entre la runa del World Trade Center hi havia persones com nosaltres, que se sentien segures o infelices, realitzades o que lluitaven per créixer, amb família que les esperava a casa, o desesperades per la solitud de la gran ciutat. Eren americans, anglesos, alemanys, brasilers, japonesos, gent de tots els racons del món, unides pel destí comú -i misteriós- de trobar-se pels volts de les 9.00 hores del matí en un mateix lloc, que era bonic per uns quants, i opressiu per d'altres. Quan les dues
torres es van enfonsar, no van ser aquestes persones només que van morir: tots nosaltres vam morir una mica, i el món sencer va empetitir-se.
Fa uns anys, al Japó, un grup d'estudiants de budisme zen estava reunit en una casa de camp, quan va arribar el propietari i va explicar una tragèdia dels voltants: s'havia cremat una casa i una mare i una filla havien quedat sense llar. Immediatament, una de les estudiants va començar a fer una col·lecta, per ajudar la família a reconstruir casa seva.
Entre els presents hi havia un escriptor pobre, i la noia va decidir no demanar-li res. «Un moment», va dir l'escriptor, quan ella va passar-li pel davant. «Jo també vull donar alguna cosa.» Durant el minut següent, va escriure en un paper el que havia passat, i ho va col·locar dintre del pot que s'estava fent servir per recaptar els calés. «Vull donar a tothom aquesta tragèdia. Que sigui sempre recordada quan pensem en els petits incidents de les nostres vides.»
En el cas dels atemptats de l'11 de setembre, trobo que rebem altres coses a més d'aquest sentiment: acceptar que, per penosa que sigui, la nostra vida és molt millor que la de la majoria d'éssers humans. Per més difícil que sigui acceptar el que va passar, és necessari entendre que moments com aquest ens donen la possibilitat d'un canvi radical en el nostre comportament.
Quan estem al davant d'una gran pèrdua, sigui material, espiritual, o psicològica, no serveix de res intentar recuperar el que ja no hi és. D'altra banda, un gran espai queda obert en les nostres vides, i és allí, buit, esperant ser emplenat, amb alguna cosa nova. En el moment de la pèrdua, per més contradictori que sembli, estem guanyant un gran espai de llibertat. En lloc d'emplenar aquest espai buit amb angoixa i dolor, hi ha altres maneres de plantar cara al món.
En primer lloc, necessitem recordar-nos de la gran lliçó dels savis: la paciència, la certesa que tot és provisional en aquesta vida. Partint d'això, revisem aleshores els nostres valors: si, durant molts anys, el món no tornarà a ser un lloc segur, per què no es pot aprofitar aquest canvi sobtat, i arriscar els nostres dies en coses que sempre vam desitjar, però que no teníem el coratge de fer, perquè crèiem que calia seguir «un ritme de vida normal», per
què tot estava sota control? Quantes persones, en aquell matí de l'11 de setembre, eren al World Trade Center en contra de la seva pròpia voluntat, intentant seguir una carrera que no era la seva, fent una feina que no els agradava, només perquè aquell era un lloc segur, i podia garantir diners suficients per a la jubilació i la vellesa?
Aquest va ser el gran canvi del món, i els que van quedar enterrats sota la runa dels dos edificis no van morir en va. Ells ara ens fan pensar en les nostres pròpies vides, els nostres valors, i ens empenyen endavant, en direcció al destí que somiem per a nosaltres mateixos, encara que no haguéssim tingut mai coratge per enfrontar-nos-hi. Quan les torres van caure a terra, van arrossegar amb elles somnis i esperances, però també van obrir el nostre propi horitzó, i van deixar que cadascun de nosaltres reflexionés sobre el sentit de les nostres vides.
Aleshores, ha arribat el moment de reconstruir no solament les Torres, sinó també a nosaltres mateixos; i és justament aquí que la nostra actitud davant del que ens espera marcarà tota la diferència. Explica una vella història que, després dels bombardejos de Dresden, un home va passar per un terreny ple de runa i que va veure tres operaris que treballaven.
-Què fan? -va preguntar.
El primer operari es va girar:
-Que no ho veu? Remoc aquestes pedres!
Insatisfet amb la resposta, es va adreçar al segon operari.
-Que no ho veu? M'estic guanyant el salari! -va ser la resposta.
El transeünt continuava sense saber el que passava en aquell terreny, i va decidir insistir-hi per última vegada. Es va girar cap al tercer home, i va repetir la pregunta una vegada més.
-Que no ho veu? -va dir el tercer operari. -Estic reconstruint una catedral!
Encara que les tres persones estiguessin fent la mateixa cosa, només una tenia la veritable dimensió del sentit de la seva vida i de la seva obra.
Esperem que, en el món que ara es dibuixa davant nostre, cadascun de nosaltres sigui capaç d'aixecar-se de la seva pròpia runa emocional, i reconstruir la catedral que sempre havíem somiat, però que mai havíem gosat crear.
|
