dissabte, 13 de juliol de 2002
>
Ministres catalans
pont aeri
LLUÍS FALGÀS
.
Vist des de Madrid, tenir dos ministres catalans en el govern semblava fins ara un nombre idoni per a la representació catalana al govern de l'Estat. En la primera etapa del PP, només hi havia Josep Piqué i en les anteriors socialistes n'hi va haver fins i tot tres en un mateix temps -Ernest Lluch, Narcís Serra i Joan Major-, encara que el més habitual era que n'hi hagués un parell d'asseguts en el Consell de Ministres. La quota catalana ha tingut molta significació a Madrid, fins i tot el No-Do franquista deia quan nomenava Gual Villalbi «el ministro catalán». S'han escrit llibres sobre les històries i les carreres polítiques dels ministres catalans a Madrid, però la veritat és que si en fem un balanç la procedència i l'accent sovint han servit de poca cosa a l'hora de resoldre temes «exclusivament» catalans malgrat les sensibilitats que hagin pogut demostrar les persones interessades. Potser Narcís Serra seria el ministre que des de Madrid va intentar fer més coses per a Catalunya sobretot en l'etapa prèvia als Jocs Olímpics, en què Serra tenia una bona sintonia amb Felipe González i amb els socialistes catalans. Llavors, Serra actuava d'enllaç. Llevat d'aquest fet puntual són molt poques les ocasions en què els ministres catalans tenen ocasió d'exercir de «catalans» a La Moncloa. En l'actualitat la presència serà mínima. Només hi haurà Josep Piqué, que si bé té un tarannà «català» no vol dir que tingui l'oportunitat d'escombrar cap a casa. Si ho fa, li pot passar com a Lluís Company, que va proposar que el Ministeri de Marina fos a Barcelona i encara riuen.
A l'hora de prendre decisions en el Consell de Ministres tant és la procedència encara que en l'actualitat José María Aznar va dissenyar en els seus ministres el seu futur, malgrat que de la manera que està embolicada la cosa li pot sortir el tret per la culata. Des de l'any 1993 que Aznar té al cap que els presidents autonòmics s'han de forjar una temporada en el Consell de Mini
stres. Així ho va exposar una vegada quan era a l'oposició en el Congrés dels Diputats. Amb el temps s'ha vist que la seva estratègia era Mariano Rajoy, a Galícia; Jaime Mayor Oreja, al País Basc; Javier Arenas, a Andalusia; Eduardo Zaplana, al País Valencià; Jaume Matas, a Mallorca, i Josep Piqué, a Catalunya. Sens dubte que és una idea molt centralista voler fer passar els polítics per Madrid abans de retornar-los a casa seva. Heus aquí la poca importància que pot tenir la procedència en el Consell de Ministres. El fet però, de ser català a Madrid de sempre ha comportat uns deures i unes obligacions. Per això en aquests moments en els temes de Catalunya, Piqué és molt consultat per Aznar, fins al punt que li acabarà demanant qui creu que ha de ser el candidat del PP a Catalunya a la presidència de la Generalitat. Ara mateix és el català que té més pròxim, sense fer cap comparació també Franco consultava a López Rodó les decisions del Plan de Desarrollo que s'havien d'aplicar a Catalunya.
|
