dijous, 13 de juny de 2002
>
Cabacés o Cabassers? Quin embolic!
opinió
CARLES PRATS
.
Avui en dia, les discussions catalanes sobre la toponímia poden acabar amb la destrucció dels mateixos topònims. Catalunya disposa d'institucions científiques de prestigi, que són les encarregades d'establir la grafia dels topònims
Al segle VII les qüestions teològiques encenien els ànims de la plebs de l'imperi bizantí. Encara que sembli estrany, la teologia no era una cosa reservada a l'elit religiosa, sinó que formava part del repertori habitual de les discussions de taverna: es distribuïen fulls escrits, es pronunciaven discursos encesos a les places i mercats, i es pintaven consignes a les parets de l'estil «Crist és consubstancial a Déu Pare!».
Avui en dia, per les parets s'hi veuen frases menys doctes i gens educades. Però hi ha un tema tan acadèmic com la teologia que segons on també aixeca passions entre el poble: la toponímia. Aquest és el cas de Cabassers, que oficialment encara té el topònim escrit en castellà, Cabacés, com si allí l'opinió del Caudillo encara valgués alguna cosa. La història es remunta al 1980, quan l'estrenada direcció general de Política Lingüística va proposar a l'Ajuntament de Cabassers que adoptés aquesta forma en lloc de la de Cabacés (imposada pel franquisme) com a nom oficial, ja que és la grafia que s'adapta a la normativa de la llengua catalana. L'Ajuntament va rebutjar la proposta, però el 1983, en la primera llista dels noms oficials dels municipis de Catalunya, publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 303 (11/02/1983, pàg. 352), el topònim aparegué oficialment com Cabassers. Amb tot, l'abril d'aquell mateix any l'Ajuntament va iniciar un procés per convertir una altra vegada en oficial la forma Cabacés, i ho aconseguiria el 1989, quan la llista de noms de municipis apareguda al DOGC 1101 (de 02/02/1989, pàg. 536) va incloure aquesta forma i no la de Cabassers. Això va ser fet amb els informes desfavorables de Política Lingüística i de l'Institut d'Estudis Catalans, i de manera irregular per part del Departament de Governació. Hi hauria hagut d'haver un decret signat pel conseller de Governació i ratificat pel president de la Generalitat que autoritzés el canvi de nom oficial, però el decret s'està s
ense signar a l'expedient que sobre aquest assumpte es conserva a l'arxiu de Governació. Aquest mateix expedient queda sense cap resposta clara a l'Ajuntament de Cabassers, que era el sol·licitant, en què se li autoritzés o denegués el canvi de nom que demanava. L'únic que van fer per oficialitzar el canvi va ser escriure Cabacés a la llista del 1989, amb la qual cosa fins i tot es pot entendre que allò és un error d'impremta.
El 7 de maig del 1998 el Parlament de Catalunya va instar el govern de la Generalitat a elaborar, en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans, un nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya i, un cop publicat, a demanar als ajuntaments dels municipis que tinguessin una denominació que no s'ajustés a la normativa ortogràfica de l'IEC que modifiquessin la denominació incorrecta i l'adaptessin a la normativa (Butlletí Oficial del Parlament, núm. 291, resolució 563/V). Aquesta és una bona ocasió per tornar a posar les coses al lloc que els toca. I indiscutiblement, en el cas de Cabassers, la grafia correcta és aquesta i cap altra. Tal com raona l'Oficina d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans en un informe emès el 29 d'abril del 1998, la grafia Cabassers fou establerta el 1933 per la ponència formada per Pompeu Fabra, J.M. de Casacuberta i Joan Coromines per dos motius:
1. El nom de lloc ha arribat al català a través de l'àrab, per la qual cosa, i d'acord amb la normativa actual del català, el so fricatiu alveolar sord [s] es representa en posició intervocàlica per la grafia ss (tant si el nom que ha arribat al català a través de l'àrab és d'origen àrab, com per exemple assut, com si és d'origen romànic, com en el cas d'Alcàsser (l'Horta), que prové del llatí castrum, adaptat en àrab com qasr).
2. Així mateix, i també d'acord amb la normativa vigent del català, la r, encara que sigui muda en posició final de mot (com també ho és a Granollers), es representa gràficament perquè apareix sistemàticament en la documentació antiga.
I encara podem afegir un detall a manera de curiositat que exemplifica les ànsies espanyolistes per destruir la nostra toponímia durant el franquisme i que encara perduren avui en dia. El Libro de estilo de ABC (Editorial Ariel, Barcelona 1993) inclou un apèn
dix de «Topónimos vernáculos y su correspondencia en castellano» en què, a la columna «Nombre vernáculo» hi diu Cabassers i a la columna «Nombre castellano» hi posa Cabacés (Tarragona). Més clar, l'aigua.
Tornant al que dèiem en començar l'article, les discussions bizantines per saber si Crist era o no de naturalesa humana, divina o d'ambdues van acabar amb la iconoclàstia, és a dir, la destrucció de les icones sagrades que representaven imatges religioses. En aquells desgavells s'hi va perdre un patrimoni artístic inquantificable. I, avui en dia, les discussions catalanes sobre la toponímia poden acabar amb la destrucció dels mateixos topònims. Catalunya disposa d'institucions científiques de prestigi, que són les encarregades d'establir la grafia dels topònims d'acord amb les normes del català actual. Per tant, és feina d'aquestes institucions i no dels polítics alguns dels quals no saben fer ni la o amb un canut donar lliçons sobre escriptura.
|
