dissabte, 9 de març de 2002
>
Escoltar i veure
Escriptor
els convidats de pedra
PONÇ PUIGDEVALL.
.
Celestino Barallat, decidit partidari de la literatura necrològica, teòric de la jardineria dels cementiris, autor de «Principios de botánica funeraria», va morir el dia dels Morts de l'any 1905
+
El cementiri del barri de Sant Gervasi de Barcelona vist pel llapis d'Aurora Altisent en el llibre Barcelona tendra (fragment).
|
Apesar d'haver nascut a Barcelona, a pesar d'haver col·laborat a Lo Gai Saber, el Calendari Català i La Renaixença, a pesar d'haver escrit en català poemes i narracions curtes i d'haver traduït Frederic Mistral, d'haver estat membre i secretari de l'Acadèmia de les Bones Lletres, mantenidor dels Jocs Florals, regidor de l'Ajuntament de Barcelona, i soci actiu de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, és inútil buscar el seu nom en l'índex de qualsevol història de la literatura catalana. I a pesar d'haver traduït al castellà Homer, Horaci i Wagner unes traduccions que s'han anat reeditant fins fa ben poc , a pesar d'haver escrit assajos en aquesta llengua, en els manuals dedicats a la història de la literatura castellana tampoc no hi ha cap rastre del seu nom a pesar d'haver escrit un llibre tan ricament descriptiu i fonamental per al desenvolupament de la jardineria com Principios de botánica funeraria (1885). Talment com si el nom de Celestino Barallat y Falguera s'hagués esvaït, aquest conservador que va participar activament en la restauració d'Alfons XII tan sols apareix, com si fos una ombra imaginària, en algun llibre de Joan Perucho: com Lluís de Moxó, com Sinibald de Mas, com Francesc Aragó, Celestino Barallat també pertany a l'estirp dels éssers fantàstics que vagaregen com unes oblidades notes a peu de pàgina en l'infern del llibre de la història.
No se sap quin tipus d'existència li agradava dur a Celestino Barallat, i es desconeix quin era l'aspecte de les habitacions de casa seva, però potser els títols d'uns quants textos seus podria fer sospitar una conducta que, com a mínim, admetria el qualificatiu d'extravagant: Memòria necrològica de D. Joseph d'Argullol y Serra, Shakespeare y Moratín
ante la fosa, Memoria sobre el derecho funerario en las XII Tablas, La mort de Peyrana, La mort del monjo, Per la mort de la Reyna Nostra Senyora Donya Maria de la Mercè d'Orleans y de Borbón.
Cap, però, assoleix el vigor descriptiu de l'obra mestra de Barallat, Principios de botánica funeraria, un tractat de jardineria escrit en un moment oportú, quan Barcelona estava a punt d'omplir el cementiri Est, al Poblenou, i ja s'havia inaugurat el del Sud-est, el de Montjuïc. Des del seu lloc d'expert en la Junta de Cementiris de la ciutat, Barallat especulava sobre l'ornamentació vegetal a les necròpolis, quines eren les plantes admissibles o rebutjables, quines exigien ser sembrades, quines havien de tendir cap a la simple figuració, quines eren les idònies per ser esculpides, i quines eren les més indicades per dipositar-les davant la tomba com a ofrena floral. El que es busca a Principios de botánica funeraria, al capdavall, és la necessitat d'humanitzar els jardins funeraris, la proposta racional d'establir unes estratègies per combatre la massificació i la despersonalització que s'estava imposant, anteposar la força del record per damunt de l'oblit que marcava el seguiment d'uns criteris comercials. L'harmonia entre el paisatge i la sepultura que proposa Barallat es troba en íntima relació amb el traç complet i coherent d'un simbolisme ben arrelat en la cultura mediterrània i clàssica: la vegetació havia d'actuar com a mitjancer entre els vius i els difunts i, ja que no era possible concretar el retorn a la situació primitiva, quan els boscos servien de cementiris, l'única conseqüència lògica era convertir els cementiris en boscos. Els visitants havien d'escoltar el silenci mitjançant el món vegetal, i havien de veure al mateix temps els ensenyaments morals que irradiava cada tomba. Ernst Jünger, l'autor d'El problema d'Al·ladí, no hauria desdenyat els seus arguments.
A pesar de ser ignorat per les línies mestres de la història de la literatura catalana, a pesar de ser una absència singular en l'espai que la
història de la literatura dedica a l'erudició decimonònica, l'aire nítid de la prosa de Principios de botánica funeraria mereixeria un major renom entre els lectors constants. No fa res més que augmentar el misteri d'una vida i una obra obsessiva el fet que Celestino Barallat, decidit partidari de la literatura necrològica, teòric de la jardineria dels cementiris, morís el dia dels Morts de l'any 1905.
|
)
